Revisitar la Nova Cançó

Nasquéreu ja iniciada la Nova Cançó, quina mena de sentiments us desperta?

Podria dir que a la meva vida hi ha hagut tres moments de trobada amb la Nova Cançó. El primer, el més inconscient, són els records que tenc de quan era petit i de la música que sonava a ca nostra: Serrat, Raimon... cançons que no he hagut d'aprendre perquè quan n'he estat conscient jo ja me les sabia. El segon contacte fou ja de jove, quan vaig descobrir Jaume Sisa i Pau Riba, gent que havia tirat més cap al rock però que igualment havien arrencat amb la Nova Cançó. I ara, amb aquest encàrrec, he fet un retrobament encara més intens i documentat. Tot això, sense oblidar la música de La Trinca, que crec que ha marcat una bona colla de generacions.

I aquest projecte que ara presentau, on té l'arrel?

La proposta comença amb un encàrrec per part de l'ICIC amb coproducció amb el Festival Acústic de Figueres i el Mercat de Música Viva de Vic. A mi me'n comanaren la part musical i a Ramon Simó, la teatral. I junts -ell que és un melòman i a mi que m'encanta el teatre- hem acabat fent un espectacle musical que va molt més enllà del disc que hem editat.

Quines diferències hi trobarà la gent que ja té el disc -50 anys de la Nova Cançó (Música Global, 2009)- i que aquesta setmana vagi a Alcúdia o a Petra?

Per començar, a l'espectacle hi ha moltes cançons que dins el disc no hi són, com per exemple de La Trinca, Pere Tàpies, Uc i Ia-Batista, entre d'altres. A part d'això, dins l'espectacle, entre tema i tema, hi posam també poemes, jocs de mans, petites accions teatrals que ens ajuden a crear l'ambient adequat per a cada cançó.

L'any 99 creàreu el personatge del Chaval de la Peca i amb ell versionàreu temes de Nino Bravo i Marisol, personatges també molt paral·lels, en el temps, a la Nova Cançó. Hi ha cap diferència a l'hora de versionar José Luis Perales o fer-ho amb Lluís Llach?

No hi té res a veure. Jo, a la Nova Cançó, m'hi he acostat des de la perspectiva de fer-li un homenatge, sense gens de voluntat de voler transgredir-la, sinó tot el contrari. Amb tota la meva humilitat, he cercat de trobar l'essència de les cançons, mantenint els instruments que es degueren usar aleshores i la manera de tocar-les i enregistrar-les de l'època en què foren creades. El Chaval de la Peca fou una altra història. Per una banda, representava l'Espanya rància i propera al règim i, per l'altra, l'escapisme juvenil del ye-ye. El Chaval de la Peca tenia una voluntat punk de destrossar aquelles cançons i no era, en cap cas, de fer-los un homenatge.

Esmentàvem abans Serrahima. Encara ens calen "cançons d'ara"?

Sempre ens en calen: cançons que reflecteixin el que pensa la gent, d'un poble que pugui expressar-se en la seva llengua i de persones valentes que hi vulgui posar la seva veu. Cert és que la conjuntura política no hi té res a veure, però les continuam necessitant perquè, si no, el mercat espanyol o l'anglosaxó, musicalment parlant, se'ns acabaran menjant.

No és la mateixa situació política, però també és cert que ahir 170 municipis del Principat cridaren els seus ciutadans a votar, no lliures de polèmica, sobre la independència?

La Nova Cançó anava molt més enllà del nacionalisme. Era una qüestió de llibertats de tot tipus. Llach o Raimon anaven a Madrid i omplien sense problemes. Ara hi ha nous mètodes polítics per lluitar. Només el fet que mig país s'hagi mobilitzat amb llibertat per organitzar els referèndums ja ho demostra. Ara ja no necessitam tant les cançons per lluitar.