Durango no és Frankfurt

Aquest és l'acte social més important de la cultura basca, ja que congregà tota la plana major de la cultura escrita en eusquera. Escriptors i escriptores, els grans del sector editorial i els grups de música juvenil del moment hi són presents. Així mateix, és un esdeveniment que concentra quasi el 50% de les vendes anuals del sector.

Si cada any tenien un convidat a la fita, enguany ha estat la cultura catalana la que ha visitat la fira en qualitat de convidada d'honor. Durango no és Frankfurt, evidentment, però mai no s'ha de rebutjar una ocasió per promocionar els autors catalans més enllà de les pròpies fronteres. Així, l'esforç en traducció ha duit l'aparació de títols com La casa de la misericòrdia, de Joan Margarit, en eusquera Miserikordia Etxea.

Aquest escriptor s'ha deixat sentir pels passadissos de l'Azoka amb una frase cèlebre: "La llibertat és com una llibreria". L'Azoka, oberta divendres i tancada ahir, ha estat una macrollibreria en la qual es podia excercir la llibertat individual i col·lectiva.

L'any passat, coneixedor que enguany convidarien la cultura catalana (entesa com la producció en la llengua catalana, pròpia de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears), Quim Monzó viatjà fins al cor de Biscaia i obrí el debat. Parlà, de fet, amb Bernardo Atxaga (potser l'autor basc més conegut).

Dilluns es tornà a encetar el debat. El protagonista d'aquesta edició, però, era Albert Sánchez Piñol per la trinxera catalana. Sánchez Piñol hi presentà la traducció de la seva obra (tornant best-seller), que es diu La pell Feda i que en basc sona com: Larru Hotza. L'oponent era l'escriptor de moda a Euskadi: Kirmen Uribe, recentment guardonat amb el premi Nacional de narrativa. Tanmateix, la seva obra Bilbao-New York-Bilbao ha estat molt criticada entre el públic basc. Encara no s'ha traduït al castellà ni al català, però serà molt interessant la resposta que hi mostrin els següents lectors. A Kirmen no pareix que li importin gens les crítiques. Després de debatre amb Piñol, ambdós se n'anaren a fer vins a la Casa Salmantina. Allà també es trobaren els editors de potents segells (Elkar), de cases més polititzades i obertament abertzales (Txalaparta), i les orientades a la traducció de literatura universal (Pamiela).

En aquest bressol de la cultura basca hi havia, a més, espai per a les Illes. El Circ Bover actuà divendres i dissabte al pòrtic de Santa Maria, entre pancartes d'amnistia pels presos penjades a les columnes i la curiositat dels autòctons. Un circ? Un circ al poble? Idò sí, des de Mallorca fins a Durango, allà anaren de viatge els artistes.

També creuaren el Mediterrani i pujaren a Euskadi per l'Ebre aqueixes rondalles mallorquines que la cultura popular ha encunyat, com ara Sa filla des carboneret, en una sessió de contacontes (traduïts a l'eusquera, és clar) que entusiasmà els infants de Durango. Tanmateix, allà els noms més corrents no són Pere, Margalida ni Francisca, com tampoc no ho són Joan ni Antoni. Més aviat, nomen Mikel, Azaitz, Itziar, Joseba, Ane, Txanpi o Haizea (tan sols toca endevinar quins són d'al·lot i quins d'al·lota).

Fou un retrobament de dues cultures que sempre s'han cercat l'una a l'altra, però que fins ara no semblava que caminassin de la mà. Des d'aquest cap de setmana, ja podem dir que bascs i calatans viuen en la mateixa trama d'una novel·la. Eleberri baten histori bardinean elkar bici gara. I pel qui no ho volgui entendre, ja ho diu Maria Àngels Anglada en anglès: "No word dies without another flowering by its side".

Si Llorenç Villalonga balla en somnis amb una baserritarra basca de faldilla blava i avarques, llavors no importa que Durango no sigui Frankfurt. És més petit, però també més sentit.