Mig segle sense el mestre Vinyoli

A la casa on el poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) va viure i escriure una bona part de la seva obra, al barri residencial de les Tres Torres de Barcelona, s'hi descobrí ahir una placa en memòria seva. Fou el dia just que feia vint-i-cinc anys de la mort del mestre i, com recordà a l'horabaixa el poeta i traductor Feliu Formosa, "el reconeixement arriba tard". Després de la senzilla descoberta de la placa al matí, un acte organitzat per l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, l'homenatge continuà durant el capvespre al centre d'arts Santa Mònica amb una taula rodona sobre l'autor de Domini màgic i Passeig d'aniversari.

Formosa recordà que "el reconeixement de la figura de Vinyoli arriba tard, però es tracta de l'exemple més contundent de la literatura catalana de poeta de l'experiència". A més, indicà que "ell sempre parlava de poesia i es jugava la vida en cada poema" i parlà de "la seva obra com a crit". Per la seva banda, l'editor Xavier Folch parlà del seu "exili intern i ambició literària màxima" i contà que "de jove, la poesia era un subproducte de la seva vida però, a mesura que es feia gran, la vida es convertí en un subproducte de la poesia". Folch argumentà així "la gran productivitat durant els darrers anys que visqué" i mantingué que "els versos no són sentiments, sinó experiències".

Davant un auditori ple, Xavier Macià, professor de literatura catalana a la Universitat de Lleida, exclamà que "Vinyoli és gran perquè és capaç de commoure" i afegí que "els textos que ens ha llegat són un exercici de desconstrucció de l'ésser i el conjunt de la seva poesia és l'intent de traçar un autoretrat". Macià defensà que "no li interessava el jo, sinó l'ésser de qui deia que hi naufragava" i explicà que "en la seva poesia no hi trobam dogmes, sinó més aviat dubtes i incerteses".

El professor manifestà també que per a ell "el punt de partida és el reconeixement de la pròpia indigència" i en rememorà "el caràcter pessimista, tot i que no ho era la seva poesia". Macià subratllà que "era un poeta enormement incòmode dins la tradició catalana, amb dues fases molt clares: una de més acadèmica i després, de cop i volta, esclata i deixa pas a una producció intensa i en poc temps". Així, significà "la manca d'encaix entre la seva obra i l'evolució de la tradició catalana, cosa que és molt evident en la publicació del llibre Realitats (1963), mal rebut per tothom". Maria del Mar Bonet acabà l'acte amb la interpretació musicada del poema La veu del mar i confirmà que "la seva poesia emociona i trasbalsa". La mallorquina revelà que "un dia Vinyoli em va voler llegir alguns poemes i em va dir que aquells versos eren perquè els cantàs jo".