Cel·la 8

Autor: Toni Oliver, Biel Lladó.

Director: Biel Jordà..

Intèrprets: Lydia Sánchez, Jordi Cumellas, Joan Manel Vadell, Sergi Baos.

Espai: Xesc Forteza.

El primer que hem de fer per gaudir en condicions de Cel·la 8 és sintonitzar amb el to i els objectius reals de la funció, que esdevé tal vegada excessivament didàctica i il·lustrativa per a un públic adult impermeable o poc receptiu a les lliçons o els consells en el seu temps lliure i d'oci, però necessàriament conscienciadora i pedagògica per als alumnes d'institut a qui en principi va adreçada l'obra. I un cop aclarit i ajustat aquest punt en funció de la percepció particular de cada espectador, tot es pot matisar i discutir, però és indubtable que l'espectacle funciona convertint-se, potser, en l'eficaç equivalent teatral d'aquelles sessions d'educació cívica d'un temps que uns municipals uniformats ens impartien a les aules. Tot i que molt més entretingut, és clar.

Ja he dit que el missatge arriba clar i directe, i que per tant l'obra compleix objectius sobradament. També cal dir que el repartiment defensa amb solvència i versatilitat el seu treball, que en alguns casos esdevé brillant en l'esquizofrènica i trepidant desfilada de personatges, que es multipliquen en fluïdes transicions en una exhibició de mil·limetrada sincronització escènica que no afecta mai al ritme tot i la frenètica freqüència dels canvis. Sobretot pel que fa a una esplèndida Lydia Sánchez, que té alguns formidables i corprenedors moments dramàtics; i que troba el seu contrapunt còmic perfecte en un simpàtic infeliç amb l'aspecte demacrat de Sergi Baos. Però potser, i mèrits a part, el text abusa del subratllat fins a caure en l'obvietat en veu alta. I ho fa, és una pena, quan per ventura no era necessari, perquè amb els casos plantejats i representats a escena era més que suficient per il·lustrar els exemples de conductes impròpies i il·lícites, així com les seves conseqüències penals, i no calia caure en la reiteració explicativa perquè aquestes premisses foren evidents. Mastegar massa un missatge equival sovint a moralitzar enlloc de conscienciar, i són coses molt distintes. Així, per exemple, el personatge de Baos es converteix en alguns moments en un autèntic ionqui il·lustrat, portaveu del codi penal entre reixes, i no acaba de ser creïble, quan en realitat allò que diu resultava obvi, i per tant prescindible, per a tothom després de veure un maltractador en acció (convincent Vadell) o un conductor ebri implicat en un accident amb resultat de mort. Unes escenes ben resoltes i prou realistes i explícites com per parlar per elles mateixes sense necessitat de crosses aclaridores. Però tot i així el conjunt és eficaç i entretingut, a més d'educatiu. D'impecable factura i molt ben interpretat.•