“El cinema català sempre parteix com a perdedor”

Prolífic i polifacètic, el director i guionista català Ventura Pons aterrà ahir a Ciutat per presentar el seu darrer film, A la deriva, una cinta que s'estrenarà demà als cinemes Rívoli i Porto Pi. El darrer muntatge de Pons, escrit, dirigit i produït per ell mateix, és l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la de Lluis-Anton Baulenas protagonitzada per Anna. Aquest personatge és encarnat per Maria Molins, que torna de prestar ajuda humanitària a l'Àfrica i s'enfronta amb la realitat occidental que li provoca un canvi radical de vida.

És el vostre 21è film i la tercera vegada que duis al cine una història de Baulenas. Què us ha atrapat d'aquesta?
Les dues anteriors pel·lícules amb Baulenas, Anita no perd el tren (2001) i Amor idiota (2004), han funcionat molt bé. Pel que fa al text A la deriva, en principi no veia com el podia dur a la gran pantalla, però quan vaig llegir un paràgraf en què la protagonista parla de l'Àfrica ho vaig veure clar. És una història potent amb la qual em sent identificat. A més, em crida l'atenció perquè és un tema que no s'havia vist gaire fins ara.

Un dels temes cabdals de la pel·lícula és la dependència entre les persones... N'hi ha més?
El que he fet és tractar un tema etern com el de la dependència entre la gent i un de contemporani com el mal d'Àfrica, que és aquell que arriba a molts occidentals que han vist el patiment que hi ha en aquell continent i quan tornen a casa no es poden llevar del cap les esfereïdores imatges. He intentat explicar una història que veig com una metàfora del que passa al món occidental. Estam perduts cercant el lloc on ubicar-nos. En definitiva, anam a la deriva.

Heu après res d'aquest treball?
Tots els films que faig són com un màster. Necessit saber el perquè de tot per tal de donar consistència a un personatge.

Heu triat rostres televisius per al càsting...
Fa molt de temps que tinc la sort de poder treballar amb les meves primeres opcions. En aquest cas no hi ha vaques sagrades, però Maria Molins (Anna) aguanta la pel·lícula del principi al final. És una casualitat que siguin televisius perquè no mir la televisió.

Boris Izaguirre comparteix cartell amb Roger Coma, Fernando Guillén i Marc Cartes...
Boris és molt de l'ofici. A més, el cinema té un gran poder d'atracció per a la gent de les lletres. Cela, Villalonga, Paul Auster... han sortit en algun film. Pel que fa a Izaguirre, em fascina el personatge que s'ha fet. És una reencarnació dramatitzada d'ell mateix.

Com a cineasta, què opinau de la nova Llei del cine?
M'agrada la Llei del cine, però no l'ordre ministerial. Ignasi Guardans només ens ha explicat la part bona de les coses, però jo no ho trob tan positiu. Cal veure l'aplicació que se'n farà, però han alterat la manera d'accedir a les subvencions i crec que el que volen és potenciar un cinema de molt de pressupost quan s'ha demostrat que a l'Estat espanyol, i a Europa en general, el cine que triomfa és el de petit i mitjà format que aposta per les idees i el contingut. Una de les conclusions d'aquesta llei és que els que comencen al cine ho tenen ben magre.
Com a català, com veis la singladura de l'Acadèmia Catalana de Cinema, que s'ha plantat a Hollywood amb

l'objectiu d'aconseguir presentar films en català a la cursa pels Oscar?
Crec que és una gran idea, però ens agradi o no tenim un passaport que diu Espanya i el sistema d'elecció de la pel·lícula a l'Oscar funciona per estats. A Madrid hi ha molta més gent que a Barcelona i, per vots, guanyen els seus films per anar als Oscar. Sempre partim com a perdedors i no ho volem. Per això entenc perfectament el viatge. Els qui coneguin bé els guardons de Hollywood sabran que hi ha algunes excepcions. Tant Hong Kong com Palestina poden escollir els seus propis treballs i són països sense estat. La catalana és la cultura majòritaria a Europa que no té un estat propi però sí disposa d'una indústria cinematogràfica potent. L'any passat s'estrenaren 72 films de producció catalana.