TW
0

La música, com tantes altres arts, es va convertir en un revulsiu social al final dels anys seixanta i setanta. Han passat cinquanta anys d'aquells inicis, però la cançó (encara que no sigui nova) continua essent-hi present. Encara més, convé conèixer-ne els origens i els pares fundadors, que varen encendre l'espurna tant en grup (com els Setze Jutges) com en solitari (per exemple, Raimon i Ovidi), dins una cova (com Guillem d'Efak) o bé enmig d'un Canet Rock (com Pau Riba). El repàs a tota aquella època es pot veure a partir d'ahir al pati del Casal Solleric de Palma, on l'exposició Cançoníssima fa balanç d'aquests anys.

"Era el moment de dir alguna cosa perquè estàvem cansats que les lletres no diguessin res", assegurà ahir Joan Ramon Bonet durant la inauguració de la mostra. "Avui encara succeeix el mateix, les cançons amb missatge i en la nostra llengua no es poden sentir enlloc", hi afegí el fotògraf.

Prop de dues-centes peces formen aquesta exposició ideada pel valencià Jesús Prats, que feia anys que tenia entre cella i cella fer una mostra "sobre la discografia catalana", segons va aclarir el mateix Prats. A partir d'ara cartells, revistes i caràtules de discos reivindiquen la modernitat gràfica que varen suposar aquells vinils i el contingut punyent dels seus artistes.

Segons Prats, "la música moderna en català va néixer el 1958 amb les germanes Serrano, que editaren el primer disc en català". "Més tard començaren els Setze Jutges", indicà l'autor.