Palma12/09/09 0:00
La música, com tantes altres arts, es va convertir en un revulsiu social al final dels anys seixanta i setanta. Han passat cinquanta anys d'aquells inicis, però la cançó (encara que no sigui nova) continua essent-hi present. Encara més, convé conèixer-ne els origens i els pares fundadors, que varen encendre l'espurna tant en grup (com els Setze Jutges) com en solitari (per exemple, Raimon i Ovidi), dins una cova (com Guillem d'Efak) o bé enmig d'un Canet Rock (com Pau Riba). El repàs a tota aquella època es pot veure a partir d'ahir al pati del Casal Solleric de Palma, on l'exposició Cançoníssima fa balanç d'aquests anys.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Estic d'acord amb en Balutxo, era pobre, pobríssima i faltava enginy, entusiame, música, més publicitat. Les persones que en els anys 60-70 varen iniciar aquest camí de la "Nova Cancó", eren persones amb una gran cultura i amb un afegit molt important amor a la seva llengua, a la seva pàtria i a la seva història en un temps de repressió en tots el àmbits. Han passat 50 anys i quin homenatge els hi reten a les Illes?: la poca imaginació per justificar un doblers per cultura. A tot li diuen cultura. Avui només compten lels doblers. Ells cantaven per ben poc i en canvi ho donaven tot, ara, les institucions ho pagan tot ben car i no donen res. Això gira malament, ploram els mallorquins....
La mostra, CANÇONÍSSIMA, es va fer a l'espai Octubre de València. La podeu veure per youtube a http://www.youtube.com/watch?v=3zM3KmO1zHY Aquí, en canvi, ens han venut la moto i ens han volgut prendre el pel amb un "resum" ridícul que resulta ofensiu. L'exposició del Solleric s'hauria de dir POBRÍSSIMA. Una dotrzena de vitrines mostren (sense criteri i amb absències aclaparadores) caràtules de discs que qualsevol persona pot veure millor per internet. No hi ha res més. Ni llibres, ni fotografies, ni un recorregut històric, ni cartells... res! No hi ha plafons amb gràfics de les fites més rellevants. No hi ha un mecanisme, mínimament digne, d'audició visual que il·lustri els moments claus de la represa de la Cançó Catalana. Qualsevol afeccionat mallorquí (Joan Manresa i jo mateix, si més no) hauríem aportat moltes més coses i molt més interessants de les que hi ha a l'exposició. El disseny, amb les figures retallades d'alguns (pocs) dels Setze Jutges i, destacadíssims, els membres de La Trinca, delaten això: ens han trincat ben trincats! Una autèntica presa de pel! Una estafa, per dir-ho clar i sense eufemismes. Podeu estalviar-vos anar al Solleric. No té res a veure amb la mostra original ni amb la que s'hauria pogut fer des de Mallorca i sense pagar transport i viatges. Els programadors culturals responsables no s'han romput cap os. Potser han tengut una bona idea, però l'han tudat. Evocar la hipotètica commemoració dels 50 anys de l'article de Lluís Serrahima, considerat el manifest fundacional de mereixia qualque cosa més. Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo