“La transició real encara no s'ha fet, és ben lluny”

Fa més de quaranta anys que Ramon Pelegero, conegut per tots com Raimon, va de cara al vent. Tenia 18 anys quan ideà aquells mots que el 1962 es convertiren en un cant en favor de la llibertat. Quaranta-set anys després, aquesta llibertat encara no és plena i Raimon continua amb la intenció de mantenir viva l'espurna de l'esperança. Avui al teatre Principal de Palma el cantautor de Xàtiva farà un repàs a tota una trajectòria marcada per la seva manera de dir ‘no' a aquest món.

Un viatge amb una vespa vos bastà per escriure una cançó com Al Vent. Uns inicis ben estranys... o té res de mite?
És cert que vaig compondre la lletra mentre anava sobre una vespa, però aquests no foren els meus inicis. Era l'any 1959, anava a la universitat i vaig fer aquesta cançó sense cap altre pretensió. Era membre d'una banda, havia escrit alguns versos i també estudiava (amb beques). Com a bon valencià, sempre tocava un pito o una flauta. Ara bé, no fou fins l'any 62 quan vaig cantar per primer pic a Barcelona. En aquell moment sols tenia tres cançons fetes i en vaig fer una quarta per poder omplir un single. Els meus inicis haurien de comptar-se, en teoria, a partir d'aquesta data.

I com arriba un noi de Xàtiva fins a Barcelona per gravar un disc?
Joan Fuster i Eliseu Climent m'ajudaren. Vaig pujar a Barcelona a cantar i, a partir d'aquell disc, la meva vida canvià. Val a dir que, si no hagués acabat la carrera, potser hauria tingut un destí diferent.

Des d'un primer moment Al Vent es convertí en un cant a la llibertat i avui encara ho és. Era la conseqüència de ser un fill de "rojos"?
Les cançons vénen soles, encara que ets ben conscient del que fas. Jo sabia què feia, el vent com a metàfora d'adversitat i cercant un tipus d'ordre diferent al que hi havia. Era una barreja de lectures existencials... A més a més, la cançó m'ix en valencià perquè jo parle en valencià. En realitat, si jo hagués volgut ser cantant, no hauria fet una cançó en valencià. D'altra banda, venir d'una família ‘roja' marca de dues maneres: d'una banda, sents que formes part de la gent vençuda i, d'altra, tens l'orgull de ser amb els bons.

En realitat, era més fàcil cantar contra Franco?
Cantar sempre és difícil i cantar bé, encara més. Mai no m'he plantejat les cançons contra res, sinó per una llibertat, per una democràcia, per un benestar de la gent. Que després, a la dictadura, això li molestàs ja ho sabíem. Era la dictadura la que estava en contra nostra. Simplement, no era més fàcil ni més difícil, sinó que era un altre plantejament.

Amb tot, arribà l'anomenada transició i encara l'any 1979 no vos deixaven cantar...
Encara avui, la difusió a tots els mitjans de l'Estat espanyol de la majoria de gent que canta en català és inexistent.

Però sou un cantant reconegut internacionalment. Per què costa tant a l'Estat espanyol? A què són degudes reaccions com les del 1997 quan vos xiularen a l'homenatge de Miguel Àngel Blanco?
No em pitaren perquè cantàs bé o malament, sinó que pitaren a la persona que lluità contra la dictadura, que havia tingut uns postulats clars i que usava una llengua concreta. Això emprenyà un sector bastant ampli. Vaig pensar que hi havia persones que encara eren franquistes i que els molestava que els diguessin les coses pel seu nom. Avui encara n'hi ha.

Durant anys ens heu dit que veníeu "d'un silenci antic i molt llarg". Creis que aquest silenci encara existeix?
Aquest país va molt lent en la seva recuperació de la memòria històrica. El que passa aquí no passaria a cap altre país del món. Encara avui hi ha una espècie de "pastissot" que és d'on va sortir la transició, sempre a peu coix i amb un perdigó a l'ala. Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet, estam ben lluny. A part que, de democràcia, no n'hi ha mai prou. Se silencien moltes coses i, és més, s'uniformitza la informació.

Aquelles mateixes lletres poden anar dirigides avui a casos de corrupció que, tant a Mallorca com al País Valencià, són tan presents?
La corrupció ve de lluny. Anselm Turmeda ja en parlava: "Diners de tort fan veritat, i de jutge fan advocat...". Ara bé, hi ha una cosa pitjor: una manera d'acceptació popular que l'oli per on passa deixa.

El moviment de la Nova Cançó celebra els cinquanta anys. Què representen per a vós?
Això dels cinquanta anys, s'ho han inventat. Jo fa cinquanta anys no cantava. Vaig fer Al Vent el 1959, però jo cante d'ençà del 62. La Nova Cançó fou un fenomen que anà apareixent sense dates. Era un moviment que feia un tipus de cançons que aquí no s'havien fet i que havia escollit una llengua que no era l'oficial sinó la pròpia, una llengua que havia estat oprimida.

Però desaparegué el moviment amb l'anomenada democràcia?
La Nova Cançó no neix ni mor, fou un moment que també es visqué a Itàlia, a Amèrica i a Alemanya, on hi havia cantants que feien aquest tipus de música potser amb un excés de militància de partit. Aquí la militància era difusa perquè hi havia la dictadura. Quan aquesta acabà, la Nova Cançó prosseguir i ha donat un seguit de noms com Serrat, Guillermina Mota, La Trinca, Maria del Mar o Llach. Nosaltres no érem un grup homogeni i cadascú continuà la seva feina. Allò que ens unia era cantar en català i fer un tipus de música que no era l'estrictament comercial.