La Dragonera, principal illa del parc natural, permet realitzar diversos recorreguts a partir del moll de cala Lladó. El més enriquidor per les esplèndides vistes és l'ascens al Far fell o de na Pòpia, al cim de na Guinavera (353 m), si bé el seu estat de conservació el fa només recomanable per a grups reduïts. Avui proposam visitar el far de Llebeig, recorregut més accessible i ben interessant, ja que al llarg del camí s'hi poden reconèixer diverses estratègies per a l'obtenció i l'aprofitament dels recursos que l'illa oferia als torrers, especialment aigua, calç, carbó i llenya.
L'any 1941, l'illa fou comprada per l'andritxol Joan Flexas, que convertí part de la garriga en terres de conreu. A la zona del Lladó, on comença el recorregut, es millorà el moll, es construí un petit magatzem, s'obriren caminals i s'adequà el terreny amb marges per sembrar-hi oliveres, ordi, civada i una mica d'hort. S'hi construïren un galliner, una torre merletada destinada a colomer i unes solls, com també algunes basses per a la recollida d'aigua de la cova del Moro; aquesta és la més important font d'aigua de l'illa i fou utilitzada des de la prehistòria.
El primer tram del camí de Llebeig (millorat l'any 1958) és probablement el més dur del recorregut, el que té més pendent. Ben aviat a mà dreta trobam l'Abeurador, que emmagatzema l'aigua que baixa pel llisar de roca. Des d'aquest punt descobrim l'aljub de cala Cucó, també abeurador per al bestiar, que es va construir en el segle XIX per aprofitar l'aigua de pluja del torrent; disposava d'un accés en forma de rampa i d'una coberta amb volta de marès. Podem aturar-nos al comellar de cala Cucó per visitar-ne el forn de calç, de 6'3 metres de diàmetre (sXVIII), que fou molt emprat a l'illa tant per al bastiment com per al manteniment de les torres; a la vora, reconeixem una barraca i una sitja de carboner. El camí continua ja més suau, fins a arribar a la presa de les Cantarilles, que recull l'aigua de la canal de cala Llebeig.
Més endavant s'eleva encara orgullosa la torre de Llebeig, recordatori tant dels solitaris torrers com dels pirates i corsaris que sovintejaren l'illot, vertaders senyors de l'illa, com ara el florentí Parosso, el grec Barba-rossa i el conegut Dragut. Refugiats a l'illot, organitzaven les incursions a Mallorca i Menorca i controlaven el tràfec marítim. La torre de Llebeig es bastí només tres anys després d'acabar-se la torre de na Pòpia, l'any 1585; el perill d'atacs era tan gran, que els obrers treballaren protegits per homes armats. No participava en el sistema de senyals, ja que la seva funció era impedir l'entrada de vaixells a cala Llebeig. El mal estat de conservació desaconsella entrar-hi, però als voltants descobrim una conducció que porta l'aigua de pluja a un conjunt d'alfàbies soterrades i a un petit aljub.
El far de Llebeig fou projectat el 1902 per substituir el far de na Pòpia, sovint inhabilitat per les boires. Les obres començaren el maig de 1905 i entrà en servei per novembre de 1910, atès per dos farers. Comptava amb un aparell òptic de tercer ordre amb un llum de vapor de petroli a pressió; el combustible hi arribava dos cops per setmana des del Port d'Andratx i era transportat fins al far per tracció animal. L'any 1971, el far s'automatitzà amb una instal·lació lluminosa giratòria, que emet llampegades blanques cada set segons. També se'n canvià la llanterna, per la qual cosa la torre arribà als quinze metres i mig. Si es passa la jornada a l'illa, es pot visitar el far de Tramuntana, des d'on es tenen excepcionals vistes de la Trapa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.