TW
0

Aquesta és la història d'un cranc gegant, d'un temps que habitava a Mallorca i s'alimentava de lleons marins. Però la mà de l'home acabà per extingir aquesta espècie i el cranc gegant començà a exigir persones al rei. Primer foren els fadrins els que anaren a lluitar amb el cranc; després, els presoners; més tard, els soldats; i com que ningú no el podia vèncer, s'arribà al pacte que cada setmana se li entregaria una donzella sana. I si no som vius, som morts i al cel ens vegem tots. Aquesta rondalla, un poc a la inversa de les tradicionals, és una de les cançons que la formació mallorquina Cranc Pelut té dins el repertori. El seu ideòleg és Jaume Reus, que començà la carrera musical com a cantautor però que ha trobat ara en la banda el punt just i necessari per a les seves composicions. "Jo era un cantautor un poc atípic. Ho era per necessitat, perquè no tenia ningú més, i jo mateix feia sonar l'harmònica, el tambor, la guitarra i el que fes falta", explica Reus. Una subvenció del Consell Insular per a la gravació d'una maqueta el féu cercar una banda i així fou com, l'estiu del 2008, nasqué Crac Pelut. Diumenge, al castell de Sant Salvador, i com a teloners dels catalans Manel, se'ls podrà escoltar a partir de les nou del vespre.

"M'inspir molt en els meus mons imaginaris. Jo de professió som ambientòleg i m'agraden molt les històries d'animals, faules, rondalles... situacions imaginàries".

Una manera, en part, de recuperar les rondalles i que beu de tota mena d'estils. "La nostra maqueta té cinc temes. El Cranc pelut és molt tranquil·la; després tenim un reggae, un rock, una de més potent i acabam amb un funky", precisa. I enmig de tot això, el seu principal xou es troba en els directes, en els quals, reconeix, "ens agrada moltíssim improvisar. Anam a la recerca del moment musical irrepetible que és el directe".

Cranc Pelut són Jaume Reus a la veu, guitarra i flauta travessera; Joel Banyo al baix; Pau Belenguer a la bateria; Mario Ruiz a la guitarra elèctrica; Joan Fiol a la guitarra clàssica i Tristán López a les percussions. "Ens falten les trompetes, el pianista i un discjòquei", bromeja Reus, qui també diu: "La meva formació perfecta seria una big band dels anys 20. Aleshores sí que sonarien bé les meves cançons".•