Una gernació, tal com li hauria agradat. Baltasar Porcel va tenir ahir un comiat multitudinari, un reconeixement públic a la seva trajectòria literària i humana d'home lliure. Aquest acte va ser molt a la seva manera, com també es preveu el d'avui al cementeri d'Andratx. "Hem fet les coses com mon pare hauria volgut i estam molt contents de tota la gent que ha vengut per acomiadar-lo", assegurà Alexandre Porcel.
L'espai no podia ser millor: un dels salons del marquès de Comillas. Un lloc on va viure mossèn Verdaguer durant devuit anys i que després fou dels Güell. Un altre dels grans de la literatura en la nostra llengua i un altre dels homes que sempre va dir allò que va pensar, li costàs allò que li costàs. Precisament va ser l'entrevista imaginària de Porcel amb el poeta de Folgueroles l'espai amb què es va alterar la graella de programació a TV3 dimecres passat. Una singular entrevista que s'havia fet a la seva manera.
Igual que la tarja que es repartí als assistents, amb un fragment del pròleg de Les maniobres de l'amor: "Conceb la literatura com una recreació apassionada del món primer com una atmosfera, un magma, del qual poden brotar després arguments centrals, però que sobretot són farcits de mil i una pul·lulacions humanes, sensorials, fugisseres: el riu heraclià"; un altre de les Odes de Píndar: "El cos de l'home desapareix, / I els seus dies són immortals..." i un de final del llibre que precisament Porcel va titular amb les paraules del poeta grec.
Tot es féu a la seva manera perquè allò que serà immortal és la literatura de l'andritxol, el més gran de la literatura catalana, però també un dels grans de la literatura universal com més d'un s'entestava a recordar ahir. "Porcel era un amic que més d'una vegada em va criticar i jo no puc negar que algun cop ho fes amb raó, perquè per sobre de tot era un home lliure", va explicar el president Jordi Pujol. Una llibertat forjada amb penes i treballs, una llibertat a la seva manera.
Tanmateix, allò que va valer la pena va ser el testimoniatge de la gent anònima, que al llarg del dia passà a acomiadar-se de l'escriptor. Eren els seus lectors, aquells que l'havien convertit en allò que era. Per exemple, hi va assistir alguna de les participants en el club de lectura de l'Espai Mallorca i també una senyora que, en marxar, comentava amb una altra: "Ha mort un dels símbols del país, l'arbre que més floria de tot el jardí, el millor escriptor que mai he llegit". Les ulleres fosques li tapaven els ulls i duia a la mà una vella edició de Solnegre. No em va voler dir el seu nom. Fora "feia un sol que cremava el cul a les llebres".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Algú hauria de recordar la darrera entrevist que la revista EL TEMPS va fer a Josep Maria Llompart. Potser la colla d'aduladors que brolla ara ponderaria millor les coses.