“No cal ser rebel per ser lliure”

La Isla de los rebeldespren el relleu d'El hombre que pudo ser libre. Llibertat, rebel·lia... per què us interessen aquests temes?
Quan escrivia les dues novel·les hi havia una idea que rondava les línies que anava acabant. Crec que la clau, més que la llibertat, és la independència personal, i és aquesta la que genera actuacions rebels. M'explic. Tots podem viure en llibertat, però individualment podem tenir, o no, independència personal per escollir el camí o l'estil de vida que volem. Va ocórrer a El Hombre que pudo ser libre, el protagonista del qual, un jove hereu de la burgesia bilbaïna dels anys 30, decideix no seguir models sobreentesos i que es carreguen el món a les espatles. I torna a passar a La isla de los rebeldes, en la qual un professor d'humanitats i un periodista decideixen estirar de la manta de les falses aparences de la política de San Gregorio.

Creis que per ser lliure cal ser rebel?
Crec que la rebel·lia és conseqüència de la independència de cadascú. Es pot ser lliure sense ser rebel.

Mostra la rebel·lia dels personatges la pròpia de l'autor?
Tots hems estat rebels en algun moment. Jo, per la meva professió i els valors que m'han inculcat, potser una mica més. Però la qüestió és en quin moment o per què cal ser rebel. Els rebels s'arrisquen i poden guanyar o perdre la partida. Aquells que no s'arrisquen són menys vulnerables i sobreviuen més fàcilment.

Els protagonistes de l'obra lluiten contra les falses aparences del món polític en una illa caribenya carregada de petroli; hi parlau de llevar caretes. És una obra realista? N'heu llevades moltes com a periodista?
Aquesta és una narració imaginada, pero és evident que un llibre destil·la coses que inquieten l'autor, però que no poden ser interpretades com a veritats absolutes o conclusions de caràcter intel·lectual. Som periodista i escriptor, no especialista a posar o a llevar caretes. Però em sembla inquietant, des de la meva òptica d'escriptor, la importància que avui es dóna que les coses siguin boniques, que els personatges tinguin carisma. A vegades he pensat que el "càsting" cinematogràfic se'ns ha colat per la porta del darrere de la vida pública a costa d'allò que és autèntic.

Malgrat la cruesa d'una societat que manipula els sentiments col·lectius, tractau el tema amb ironia, humor i alegria. És la rialla l'únic que ens queda?
De vegades l'humor és el darrer salvavides al qual aferrar-se; quan tot es posa en contra, no hi ha millor exercici que reduir-ho a l'absurd o, fins i tot, frivolitzar sobre el dramatisme del teu problema.

Parlau d'un món carregat de manipulació, però aquesta va més enllà de la política.
Jo escric a la novel·la sobre la manipulació dels sentiments col·lectius, en aquest cas els dels habitants de San Gregorio. Parl d'un populisme que ara afecta de manera especial alguns països d'Amèrica, però crec que no hem de caure en l'error de pensar que el populisme va néixer més enllà de l'Atlàntic. Miri la història o el que diuen els diaris. Pot ser que el populisme fos, en els inicis, el que va passar a Alemanya en els anys 30 quan s'encaminaven cap al desastre nazi, o que populisme sigui també el radicalisme que han de suportar aquells que no combreguen amb el radicalisme d'alguns nuclis de població del País Basc.

Recomanaríeu cap llibre sobre el tema?
Li recomanaria Historia de un alemán, de Sebastian Haffner, i Los peces de la amargura, del meu paisà Fernando Aramburu. Són eloqüents.