La banda més descarada

És molt possible que a partir d'avui tornin a les nostres vides personatges prou populars com l'Amo en Pep de sa Sini, que davall els calçons hi duia una alberginia; en Toni Beu, que començava a mamar al Triquet i acabava ben arreglat al Bosch; en Tofol Colom, que se n'anà a Amèrica amb tres llaüts carregats d'ensaïmades i herbes dolces i tornà amb botelles de ketchup i hamburgueses i el Xèrif Ripoll, el més ràpid al sud de Llubí, conegut des de Sineu a Marratxí i "hasti todo" a Caimarí. Tots ells personatges que feren estius a Mallorca gràcies als ritmes humorístics d'Ossifar i que, a partir d'avui, podreu tornar a gaudir amb el disc dBàsic que regala, de franc, l'exemplar del diari d'avui diumenge.

"Vaig tornar a Mallorca després d'un viatge de vint dies a l'estranger i a l'aeroport em trob un diari amb una imatge de Michael Jackson i un titular que deia Ossifar vende más discos que Michael Jackson. Vaig al·lucinar". Són paraules de Lluís Arboledes, una des les tres ànimes d'aquest popular grup mallorquí que es completava amb Llàtzer Méndez i Biel Mesquida. Amb el seu humor descarat, algunes vegades, fins i tot escatològic, Ossifar nasqué "oficialment" l'any 1990 amb el disc Cansiones de amor amb los calsones baixos. "Abans, però, l'any 1984 ja havien tret una maqueta que ningú no sap com però va començar a circular pels pobles", afegeix Arboledes. "El primer disc tingué un èxit discret i va ser a partir del segon que vam començar a despuntar inesperadament", recorda.

Així, En Gori Cúper té morenes (1991), en què hi havia cançons com El xèrif Ripoll i Sa porcella i es sivil, suposà el tret de sortida d'una banda que, durant la dècada dels noranta, causà furor a les revetles de tot Mallorca. "La combinació de l'humor i la música crec que era la nostra clau", recorda el músic. "De professionals no ho érem gaire, la veritat, i mai ens havíem preparat un concert, sempre improvisàvem i més d'una vegada vàrem haver d'aturar una actuació perquè ens compixàvem de riure damunt l'escenari". Vuit anys que acabaren per, literalment, "assassinar" la banda, tal com ja anunciaven en el seu darrer disc A pixar i a jeure. "Va arribar un punt que Ossifar ens havia deixat d'interessar. Tant a Llàtzer com a mi, no tant per Biel, que es dedicava a la música, tot plegat era un hobby que s'havia complicat massa", reconeix Arboledes.

Amb l'objectiu de "riure's d'un mateix" i sovint amb la llengua i la manera d'expressar-se "d'un mallorquí rural que xerra en castellà", Ossifar va robar el cor a tots els illencs. Bé, tots no. "Els rigorosos de la llengua ens deien de tot. Hi havia articles i cartes als diaris. I també els grups independentistes ens titllaven de forasters i venuts a l'Imperi espanyol..., però a nosaltres això, més que molestar-nos, ens feia molta gràcia", diu el músic. Amb la sobtada mort de Biel Mesquida (2003), Ossifar tancava definitivament la porta als escenaris. Sort que en els darrers anys han nascut, de manera totalment independent a la banda, els Ossifar Revival, que ens recorden allò de Los domingos por la tarde, la plasa de España con el transistor...