Fumerals esvaïts

El problema és que avui les restes d’aquella activitat de la segona meitad del segle XIX han quedat del tot esfumades. "Poca cosa se’n conserva. Pel que fa a les fàbriques, gairebé tot s’ha esbucat i s’ha perdut la maquinària que s’hi utilitzava, com també la documentació que ens ha de servir per estudiar més a fons les activitats econòmiques d’aquestes empreses", explica el professor Joan Roca.

Un museu o un arxiu sobre el patriomoni industrial de Ciutat són encara temes pendents que cap administració no ha sabut o volgut posar en marxa. Joana Maria Escartín, professora de la UIB, ha plantejat una ruta d’arqueologia industrial per Palma, "amb enclavaments precisos en aquells àmbits on la presesència de la indústria era remarcable i en els quals la vessant social d’aquesta activitat econòmica feia visible l’existència de classes socials a la ciutat", aclareix.

Val a dir que a Ciutat només hi ha un espai industrial declarat Bé d’Interès Cultural. És el conjunt d’edificis de l’estació del ferrocarril de Palma a Inca, datat entre el 1874 i el 1930 i que avui roman mig amagat al parc de les Estacions. Pràcticament tota la resta d’activitat industrial ha descomparegut, cosa que, a més de la pèrdua d’un patrimoni únic, també ha provocat l’endarreriment de les anàlisis i estudis econòmics.

"Tanmateix, les línies d’investigació i de recerca obertes en relació amb l’evolució del sector secundari mallorquí no permeten més que tenir-ne una visió encara incompleta i desequilibrada", explica Joan Roca al llibre La indústria a Mallorca (segles XIX i XX). Roca hi constata també que, des de les primeres dècades del segle XIX, l’economia mallorquina fou molt dinàmica i que és en la segona meitat d’aquesta centúria quan es consolidà el procés industrialitzador.

Principalment manufactures de tèxtil, cuir, sabó (Andratx), productes agroalimentaris i la fabricació de maquinària. "Es tracta de sectors intensius en mà d’obra, amb utilització massiva de força laboral femenina i infantil", puntualitza Escartín, que afegeix que aquestes activitats tenien també una clara presència comercial. "Es fabricava per vendre a l’exterior, en mercats estatals i internacionals". Així, hi havia firmes d’anomenada, com ara l’abans esmentada Can Ribas, Can Esteva, Llofriu, Buades, etc.

Però aquest sector, tal com aparegué, també s’esfumà. Les raons, segons Roca, són diverses. "Un dels factors fonamentals fou l’aparició del turisme (amb salaris més elevats que a les fàbriques) i la terciarització consegüent de l’economia de l’Illa". A més, cal tenir en compte el cost de dur les matèries primeres de fora i la no-renovació de l’aparell maquinari per part dels empresaris mallorquins. "Molts no pogueren assumir el repte que suposava la reconversió del sector", afegeix.

Un cúmul de factors que propiciaren la progressiva desaparició de la indústria i un canvi econòmic cap al turisme. Avui, aquells anys de joia industrial romanen quasi en l’oblit, amb pocs vestigis patrimonials.