De Moisés Broggi a Melcior Comes, de Bartomeu Fiol a Baltasar Porcel. Trenta personatges s’han posat sota les preguntes de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) a través de les entrevistes publicades a revistes com Lluc, El Temps i el suplement cultural de dBalears, L’espira. Ara el seu llegat queda recollit en un llibre, Tot són veus, tot són mons.
Una pregunta que feis molt, sobretot als escriptors, és el seu mètode de treball a l’hora d’escriure. Tenint en compte la vostra joventut, supòs que aquestes entrevistes deuen ser una autèntica classe magistral?
És evident que una mica de classe magistral sí que són, però el fet que m’interessi tant per conèixer les bambolines de l’ofici, és una cosa que vaig aprendre llegint les entrevistes de París Review.
Així, ara vos ho deman jo. Com fa feina Pere Antoni Pons?
Fa mal dir, allò que té ser entrevistador és que som bons de fer preguntes, però dolents de contestar-ne. No sé, és instintiu: llegeixes, mires, proves i segueixes l’instint.
Una altra de les preguntes que també he vist que repetiu bastant. Com és el vostre caràcter?
També fa mal respondre. Jo som un entusiasta amb punts foscos. Som conscient que les coses s’han de treballar molt i que s’ha de fer amb rigor. Estic disposat a esforçar-me moltíssim per aconseguir allò que vull. Som ambiciós, però a la vegada sóc conscient que l’ambició ha de ser sana. Per altra banda, som una persona de gustos molt versàtils tant em pot agradar un partit de futbol com un quadre de Leonardo da Vinci, com una novel·la de Faulkner.
Vos agrada molt viatjar i des de fa temps viviu a Barcelona. Ara, però, sou a París. Què vos aporta la capital francesa?
Ara tenc la sensació que estic aprenent molt de pintura i d’art. Vaig a museus, camin molts, em fix molt en l’arquitectura, esglésies, catedrals. Hi ha ciutats que fa la sensació que poden gastar-se amb el seu ús, París no s’acaba mai!
I supòs que deveu tenir molt de temps per escriure?
Jo no he deixat de fer res del que feia quan era a Barcelona. Vaig escrivint per a diferents revistes i diaris. A part, també vaig fent feines pròpies: ara tenc un parell de novel·les en marxa molt avançades. Sempre estic treballant molt, és allò que més m’agrada: passar-me vuit o deu hores tancat en una habitació picant tecles i intentant omplir pàgines, és una cosa que em satisfà.
Ja teniu tres llibres de poesia. Ara, una novel·la?
Fa devers dos o tres anys ja en faig fer una, però a la pàgina dues-centes vaig veure que no m’agradava i la vaig tirar. Fa dos o tres mesos he arribat aquí i tenc una cosa entremans en la qual pens tot sovint, que s’ha fet molt grossa i que sent que l’he de treballar.
De les 31 entrevistes que hi ha al llibre, alguna d’especial?
Al final hi un cara a cara entre Baltasar Porcel i Jordi Pujol. Mai a ningú no se li havia ocorregut posar-los cara a cara. Varen ser tres hores realment molt enriquidor per a mi. Vaig tenir la sensació d’estar vivint un moment important.
Per què heu decidit publicar aquest llibre ara?
Un llibre en el qual surt Porcel, Pujol, Frontera, Broggi, Espinàs, Castellet... ha d’interessar per nassos. La literatura catalana no dóna molt de valor al gènere periodístic ni a les entrevistes, cosa que sí passa al món anglosaxó i que jo admir profundament. Una entrevista és una mescla de molts de gèneres, des de teatre fins a unes memòries. Fins i tot té un punt de poesia de tant en tant perquè l’entrevistat amolla una frase d’aquestes fulgurants que t’emociona. Es un gran gènere literari que aquí no explotam gaire. Jo he decidit treure-li el suc pel meu compte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
He començat a llegir-lo, duc unes vuit entrevistes llegides, i m'agrada molt. Crec que és un bon llibre i intentaré aconseguir el que va publicar l'any 2004. Entrevistes a gent interessant sempre enriqueix.
Per començar, les entrevistes que recull són força desiguals i no diuen tantes coses com dóna a entendre l'autor. Ple d'errades de nivell B, aquest tediós opinador enxufat per son pare és incapaç de trobar el punt d'equilibri necessari com a entrevistador, que sovint es mostra com un pedestre (hi ha un "´hòstia" antològic en aquest sentit).