Margarit dóna una lliçó de felicitat

Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) començà a escriure poesia quan tenia 16 anys "mirant per una finestra a Santa Cruz de Tenerife", on residí durant la seva adolescència. Primer ho féu en castellà, "perquè era la llengua en què jo havia estudiat i en la qual jo m’havia format intel·lectualment". A 40 anys, mig il·luminat pels consells de Miquel Martí i Pol, s’adonà de l’error. "Igual que en una catedral allò més important, l’origen, és la cripta i la resta és ornamentació, la poesia només pot néixer de la llengua materna", especificà.

Fou a partir d’aquí quan aparegué una de les grans figures de la literatura catalana, que en els darrers anys ens ha regalat la trilogia Càlcul d’estructures, Casa de Misericòrdia i el recentment editat Misteriosament feliç. "El primer llibre parlava del dolor i del sofriment. El segon era sobre la consolació. Aquest darrer tracta de com, després d’aquest dolor, si tenim suficient lucidesa, podem arribar a palpar la felicitat". Aquesta perspicàcia convida a visualitzar les pors i no emmascarar els problemes per poder tirar endavant malgrat "els forats" que la vida ens va deixant. "Amb els forats hi podem viure. Amb un camí enfangat, no", sentencià.

Pel poeta català, la poesia és gairebé com la música. "Jo en som el compositor i en faig la partitura. El lector no és l’oient –com es podria pensar–, sinó que n’és l’intèrpret. A més, ho és amb un instrument del qual només ell és un expert. Aquest estri és la seva vida, les seves experiències, el seu bagatge, i, com més practiqui i més toqui la partitura, més significats anirà trobant a la meva poesia", digué l’autor, que, acompanyat per Biel Mesquida, regalà als mallorquins algunes de les seves millors composicions.