El periodista i escriptor Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) començà la seva carrera a Eivissa abans de tornar cap al Principat. És conegut sobretot pels seus assajos polítics, amb títols tan explosius Jo no sóc espanyol, El cas Carod i TV3 a traïció: Televisió de Catalunya o d’Espanya? En el marc de la Setmana del Llibre en Català presenta l’obra sobre la immigració Nosaltres, els catalans i la seva segona novel·la de ficció, Set dones i un home tot sol.
Com es combina la faceta combativa amb la novel·lística?
La ficció és el meu ofici com a escriptor. I els meus llibres d’assaig polític sobre els Països Catalans els faig com un deure. Penso que el meu país no és lliure i que tinc el deure de fer reflexionar la gent sobre els seus drets.
A Nosaltres, els catalans mostrau vint persones nascudes fora que viuen a Catalunya.
Són testimonis que et transmeten optimisme i et donen una gran injecció de moral. Jo personalment no veig la immigració com una amenaça. Si no tenim resolts els conflictes polítics amb l’espanyol, és culpa nostra i no seva.
Set dones... és essencialment un llibre sobre el món femení?
Sí. La figura de l’home en coma, envoltat de les dones que el visiten, és un pretext per conèixer les seves vides, que descobrim a través d’allò que pensen. I no a través del que diuen! Perquè quan parlem podem mentir... També hi ha un retrat intergeneracional que mostra com han estat educades de manera diferent segons l’època.
I per què tanta dona?
La dona em sembla molt més interessant que l’home. Nosaltres som més plans i la dona és més sinuosa, imprevisible, plena de matisos. Són fascinants! Amb els homes això no passa; suposo que potser amb les lesbianes o amb els homosexuals sí. Jo parlo de les dones perquè sóc heterosexual.
A la novel·la es parla molt de sexe i de sentiments. Què mou més el món?
Sobretot els sentiments. El sexe mou molt el món, però la gent no és que vulgui follar sinó que vol ser estimada. Al final el que et queden són els sentiments. Tots ens sentim molt sols i ens fa por la solitud. Per això, necessitem estar acompanyats.
Després d’escriure el llibre, heu aclarit res sobre les relacions home i dona?
Que res és per sempre i les persones cometem l’error de pensar el contrari. Això fa que veiem el final de les relacions com un fracàs, però en realitat és educacional. Si canviéssim la perspectiva i diguéssim que "mentre dura, bé" seria millor. Si no, comencem amb allunyament, mal rotllo i tot es va enrarint.
Pel que es veu a les novel·les, us obsessiona l’atzar i el destí...
En ambdues novel·les parlo de la importància de l’atzar, perquè hi ha moltes coses que passen i que et canvien la vida i que són fruit de l’imprevist. Del destí, en parlo però no hi crec gaire. Crec que nosaltres provoquem el que ens passa. Seria terrible que el destí estigués escrit. Cadascú és fruit del seu caràcter i del que li passa.
A la novel·la, hi mencionau Palma en diverses ocasions...
Sí, jo vaig fer el servei militar a Palma i això queda. I, a més, tinc enterrada aquí una àvia, que era nascuda a Mallorca. Hi ha un vincle afectiu que mantens amb la ciutat passin els anys que passin.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ramón de España, no veig altra paranoia que la teva, francament. Sort que a Mallorca hi ha molts de psiquiatres. Segons què fins i tot t'ho pagarà la Seguretat Social.
A lo que no hay derecho es que paranoicos como este, se crean con el deber de transmitir sus delirios imperiales. Tiene una empanada mental que mezcla deseos, delirios, deberes, libertad etc etc. ¿no os recuerda el típico discurso de dictador de republica bananera?