“L'escriptor és substancialment un crític de la vida”

El que fou premi Nacional de les Lletres 2005 té un capítol molt especial de la seva biografia dedicat a Mallorca. Fou entre 1956 i 1959 quan, amb Camilo José Cela al capdavant, impulsaren la revista Papeles de Son Armadams. "Cela em demanà si volia unir-me al seu projecte i em semblà interessant, tenint en compte els temps en què ens trobàvem.

La revista sortí endavant i complí una funció molt imporant dins l’àmbit de la cultura espanyola en ple franquisme. En un moment en el qual la censura i la repressió eren a l’ordre del dia, nosaltres vam poder superar tots els esculls que imposava el sistema". Així, amb la publicació empesa pel Nobel de literaura, Caballero Bonald pogué "canalitzar les figures de l’exili i nova gent que sortia d’aquella generació dels cinquanta. Amb els anys, la revista Papeles ha quedat com un exemple impecable de valentia i de la voluntat de voler unificar, de nou, les dues Espanyes".

De Mallorca, en recorda també les nits. "Jo solia vetlar fins tard, tal com han fet els meus companys de generació, i aquest és un costum que he mantingut fins fa poc. Totes les nits anava a la plaça Gomila, res a veure amb el que és ara", recorda. Dels companys de beguda d’aquell temps, "perquè nosaltres bevíem per afició com si fos l’única manera de lluitar contra el sistema", té en la memòria noms com Llorenç Villalonga, "el cap de totes les tertúlies", Josep Maria Llompart, Encarna Viñas, Llorenç Moyà, Miquel Bauçà, Jaume Pomar i Baltasar Porcel, també col·laborador de la publicació literària.

Caballero Bondald tornà ahir a Palma per participar en la darrera jornada del congrés internacinal "1959, de Cotliure a Formentor". Caballero hi oferí la conferència La tomba de Machado i el grup dels 50, una generació formada per noms il·lustres de la literatura espanyola com Blas de Otero, els germans Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i Alfonso Costafreda, entre d’altres. "Érem un grup, no per les nostres similituds estílistiques, sinó pel nostre estil de vida, els nostres gustos estètics i, sobretot, per la nostra activitat antifranquista", especificà Caballero. "Era un front comú a la falta de llibertat i a la pobresa cultural que imposava el sistema. La literatura era la nostra arma. De fet, no podies fer res més que posar la teva literatura al servei de la lluita, si no, de seguida entraves a formar part del grup de l’enemic", digué.

El conegut com a grup dels 50 durà devers deu anys, però la batalla, en la bibliografia de Caballero Bonald, no s’ha aturat mai. "Jo ja no he de lluitar per les llibertats democràtiques, ja les tinc. Ara escric amb la més absoluta llibertat, però continua havent-hi coses que m’incomoden i m’irriten: la dretanització de la cultura, l’ambigüitat, la guerra, la infàmia, la degradació de la vida... D’aquí a poc sortirà un nou llibre meu i puc assegurar que amb ell he rejovenit. Torn a ser molt dur per la iracúndia que tinc per moltes coses". El seu posicionament com a escriptor, doncs, és molt clar. "Un escriptor, per definició, ha d’oposar-se al poder. Cap poder no és perfecte i l’escriptor ha de ser substancialment un crític de la vida, un testimoni per a la història", va concloure.