Arnau BusquetsPalma28/02/09 0:00
TW
0

El congrés 1959, de Cotlliure a Formentor tingué ahir com a protagonistes Camilo José Cela i la revista Papeles de Son Armadans, de la qual el premi Nobel era director. En la segona jornada del congrés (que reuní una setantena d’assistents i on el català tornà a brillar per la seva absència), gent que conegué Cela en contexts ben diferents aportà els seus testimonis en relats plens d’anècdotes i històries.

La que agradà més al públic fou la tercera conferència del dia en què es recordà l’empremta de Cela a Mallorca. El president del Grup Serra, Pere A. Serra, recordà dos moments que posaren de manifest el caràcter sarcàstic de Cela. A més, comentà l’alegria d’haver entrevistat "un senyor de veritat" quan l’escriptor tot just havia arribat a l’Illa. Asseguts prenent "unes copes", fa 57 anys, Cela li confessà el seu poc interès pels premis literaris, fins i tot pel Nobel. Mercedes Juan, col·laboradora de Cela, recordà que una de les seves tasques com a ajudant era ‘fitxar’ els personatges que apareixien la novel·la, que de vegades eren més de 400. Juan recordà com Cela "no creia ni en musses ni en inspiració. Deia que escriure és com fer xocolata: remoure i remoure a foc lent". Perfecto Cuadrado parlà de l’home que per ell fou "professor, col·lega i amic", i Alfonso Ballesteros es referí a la seva relació amb els metges. Fou tan bona que "acabà sent Col·legiat d’Honor sense ser metge, igual que fou declarat Doctor a moltes universitats sense ser llicenciat", bromejà.

Una revista reformista

Papeles de Son Armadans, la revista fundada i editada a Mallorca entre 1956 i 1979, fou l’altra protagonista d’ahir dematí. Aquest projecte, dirigit per Cela, tractava sobretot dels autors espanyols, però s’hi van poder veure totes les ‘espanyes’, totes les llengües i tots els gèneres", segons la madrilenya Mercedes Juan. "Fou una aposta per la modernitat, la més reformista de totes les que nasqueren llavors", afegí.

La filòloga Pilar Arnau destacà el "caràcter liberal i vocació internacional" d’una revista que era un "calaix de sastre" i on aparegueren desenes d’escriptors en català. Amb Josep Maria Llompart al capdavant, fou una plataforma de difusió de la cultura catalana, en part gràcies a les estratègies de Cela per "convèncer" els censors que el deixassin publicar sense necessitat de ‘revisar’ els textos. S’aconseguí, sobretot als primers anys, que hi publicaren autors explícitament condemnats pel franquisme, i feren una revista de qualitat en moments molt durs per la nostra cultura.