Hilari de Cara, premi Serra d'Or de poesia

Amb Postals de cendres, De Cara es despulla interiorment per retratar-nos, a través de la paraula, el paisatge mític "d’un món que s’ha esbucat de dalt a baix". L’escriptor presenta aquesta percepció de la realitat (un tant decrèpita, tot s’ha de dir) després d’haver voltat per l’Europa de l’Est. Amb la ploma com a arma vital, ha volgut trencar tota una mitologia històrica de revolucions polítiques, socials i culturals que molts hem arrossegat durant la nostra joventut. "Aquestes en són les cendres, una cosa que t’afecta des de l’ànima fins als budells", aclareix.

El poemari, que utilitza recursos narratius ben diferents, es pot dividir en tres parts. En la primera, De Cara ens fa viatjar als Llombards, a l’Almoina i a la mitologia grega d’Alcestis per aproximar-nos les seves vivències i records. Tanmateix, aquestes escenes subjectives troben l’eix cabdal a través de tres elegies decidades a tres escriptors admirats: Blai Bonet, Robert Graves i Biel Galmés. Tres records nostàlgics, però vius en la memòria de l’autor, que fan de contrapès en el poemari i que narren com l’escriptor de Manacor veu aquell Bonet carregat d’imaginació; s’interroga amb Graves sobre com veia el país i descriu com va viure la notícia de la mort del seu inestimable amic Biel Galmés. "Jo tenia amics que record encara", versa el poemari doblement premiat.

El desenllaç final d’aquestes cendres suren a Cal·ligrafia del buit, la tercera part del poemari. Estructurada en vint-i-sis poemes, Hilari de Cara fa tabula rasa per "escriure i reescriure el buit", explica. "Perquè el llibre no sigui purament d’escenes, sinó també de resurrecció", l’escriptor afegeix que creu que es pot aprendre de nou la virtut de les coses i redescobrir-ho amb una mirada neta i més innocent. Precisament, amb aquesta fenomenologia és amb la qual Hilari de Cara tanca el poemari quan brama que és possible renéixer d’una mar de foc i de lleixiuet.