Núria MartíPalma11/02/09 0:00
TW
0

Allà on abans hi havia un hort, un dia hi van posar un cinema. Després va passar a ser teatre i, finalment, ara és una prestigiosa botiga de roba i decoració. La vida del Rialto ha fet moltes voltes, sobretot en aquesta darrera dècada, però sembla que en l’actualitat, oblidada ja la seva etapa com a cinema i sala d’espectacles, ha aconseguit certa estabilitat. Asseguts a la seva cafeteria, a la llum dels grans finestrals que entra des del carrer Estanc, ningú no recorda ja les comèdies de Xesc Forteza, les pel·lícules d’art i assaig o aquells films mítics de principi de segle XX. De tot allò no en queda gairebé res, més enllà d’algunes bigues de ferro, unes columnes d’estil modernista i d’un petit homenatge que, a partir de demà vespre, quedarà instal·lat a l’altell del Rialto Living, el local comercial que des de 2007 regenten Barbara Bergman i Klas Kall.

"Serà un recorregut poètic per tots els objectes que hem trobat de l’antic cine", ens conta Rafel Lladó, relacions públiques i decorador d’aquest cèntric local de Palma. "Hi haurà programes de mà, entrades, vestuari de les obres de Xesc Forteza... i entre tot hem intentat recrear un poc l’ambient d’aquella època", reconeix Lladó, que també és escenògraf d’obres de teatre com la recent Mort de dama, ara al Teatre Nacional de Catalunya. El saló Rialto obrí les portes el 3 d’abril de 1926. Era un dia de Pasqua i oferí, com ja era habitual en aquell temps, una sessió doble: El príncipe encantador, una pel·lícula còmica, i el noticiari de la FOX. Abans, tot el palau de Can Flor, que havia estat adquirit per Antonio Fortuny, patí una brutal reforma a càrrec de l’arquitecte Gaspar Bennàssar (autor també d’edificis com l’Escorxador, el Triquet o el bar Cristal), que li donà un aire "més modernista". "Quan hi van arribar els actuals propietaris, li van tornar a rentar la cara i li llevaren quasi tots els postissos que li havien posat al llarg dels anys, però hi deixaren algunes columnes i estructures que recorden altres temps. En iniciar-ne la reforma, començaren a sortir arcades i senyals medievals de pertot", afegeix Lladó.

Des d’Antoni Vidal Isern, primer empresari del cine als anys 20, fins a Josep Perelló, darrer a intentar-ho el 2004, ha passat per moltes mans i moltes èpoques. Bona part d’aquestes etapes les visqué Pedro Crespí, un acomodador, ara jubilat, que recorda el Rialto com "el cine senyorial de Ciutat, perquè sempre havia tingut un públic molt selecte". Dels prop de 40 anys que Crespí passà entre les sales del Rialto, en recorda alguns èxits de taquilla com Casablanca i Aquella noche en Río. També impactant fou, ja en èpoques de cine experimental, el 1967, l’estrena d’Helga. "Durant els tres mesos que estigué en cartell hi teníem dues senyoretes de la Rotger perquè la gent se’ns hi acubava", rememora. Sigui com sigui, el saló Rialto fou i ja mai més no tornarà a ser. Durant un mes, però, a l’actual Rialto Living hi ha un raconet que permet recordar aquells anys en els quals anar al cinema o al teatre era un autèntic fenomen social.