Arnau BusquetsPalma22/01/09 0:00
TW
0

Joan Miró no era exactament gaire xerraire quan tenia un periodista davant. Les seves respostes amb els reporters (que sovint volien mostrar tan preparats com estaven per entrevistar l’artista) solien ser breus. Fa 50 anys, però, Miró va ser ‘interrogat’ pel francès Yvon Taillandier, que preparava un reportage per a XXe Siècle. La conversa a un hotel de París durà tres hores i la simbiosi entre un i altre va ser tanta que va resultar en l’admirat article Je travaille comme un jardinier, publicat el febrer de 1959. Aquesta peça era un monòleg en primera persona, com si fos redactat per Miró, però que era íntegrament escrit per Taullandier a partir de la conversa que ambdós havien mantingut. Ara, aquest text dóna peu al documental Els rastres fosforescents dels cargols (títol d’un quadre de Miró que va il·lustrar l’esmentat article). El documental retrat de Joan Miró combina l’article de 1959 amb una entrevista actual amb Taillandier.

Que Miró i alguns periodistes no se solien entendre ho demostra el fet que el representant de l’artista, quan va llegir el relat de Taillandier, "va telefonar a la revista per demanar qui era aquest periodista excepcional que havia fet parlar un home mut!", explicà ell mateix ahir a Palma. Això dóna més valor al que escrigué llavors com al que conta ara. El francès recordà com va conèixer l’artista, "un home petit i molt alegre" que li responia amb "petites frases" i que començà esmentant "el buit, el silenci i la nit" com la seva font d’inspiració.

50 anys de separació

A partir de la conversa, Yvon Taillandier redactà un text de quatre pàgines en el qual ‘Miró’ parlava en primera persona de la seva naturalesa pessimista i tràgica, de la "tensió espiritual" que necessitava per crear i de la necessitat de trobar un punt de partida per començar les obres, per entrar així en "un estat de passió o arravatament". També reflexionà sobre la seva tècnica pictòrica, de la qual destacà que la simplificació dels seus personatges els fa més humans i vius perquè hi ha una "vida imaginària" més allà del que es veu. En un punt del relat, es definí "com un jardiner o un vermador", que cuida amb paciència i temps les seves plantes, igual que ell tardava anys a fer alguns quadres. D’aquest comentari, en sortí, de fet, el títol de l’article.

En el documental, Taillandier pren el paper d’entrevistat per explicar el seu encontre amb Miró i les impressions que li va causar. Tot plegat es combina amb una "segona trama en forma de cronologia", segons explicà Cesc Mulet, director del documental. Concretament, s’explica com era la vida de Miró des del 1956 fins al 1960, començant pel moment en què l’artista s’establí a Palma "i es va fer realitat el seu somni de tenir un taller" estable. En aquella època havia deixat de pintar i estava centrat especialment en la ceràmica, els murals i l’obra gràfica. En acostar-se els anys seixanta, va "reprendre l’energia i la força de pintor, i es va reinventar un cop més" amb els tres Blaus, de 1961.

Una cosmologia completa

Segons Cesc Mulet, la unió dels tres elements (article, entrevista a Taillandier i les notes biogràfiques) permeten explicar la "cosmologia" de Miró. El director de l’audiovisual explicà ahir que el relat de Taillandier està tan aconseguit que ell pensà durant anys que l’havia escrit el mateix Miró. Des que el va llegir, fa més de dues dècades, Mulet tenia ganes de poder aprofitar aquest material. Finalment l’ha fet servir en una de les darreres inciatives que s’han engegat per commemorar el 25è aniversari de la mort de Joan Miró. Quan entrevistà Miró, Taillandier era crític d’art, però posteriorment abandonà aquesta feina per convertir-se en un conegut pintor i muralista, sense deixar d’escriure. Ahir, el francès gaudí amb la seva primera visita al taller de Miró i assistí a l’estrena del documental. Avui, tothom qui ho vulgui podrà participar en una xerrada amb aquest veterà i irònic artista, que tot i els seus 82 anys està en plena forma.