1907
Va a l’Escola de Comerç de Barcelona i també estudia a l’Escuela Superior de Artes Industriales y Bellas Artes.
1910
Participa per primer pic en una exposició de retrats i dibuixos, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona. Mentrestant, feia de comptable a la casa Dalmau i Oliveres de Barcelona.
1911
Contreu la febre tifoide i passa la convalescència a Mont-roig, la masia que també marcarà els seus dibuixos.
1912
Decideix dedicar-se de ple a la pintura i es posa a estudiar a l’Escola d’Art de Francesc Galí. Hi va estar fins al 1915.
1916
Coneix el marxant Josep Dalmau, que s’interessa per la seva obra. Un any després, i mitjançant Dalmau, coneix Maurice Raynal i Francis Picabia.
1918
Fa la primera exposició individual, a les galeries Dalmau de Barcelona.
1920
Viatja a París per primera vegada i visita Pablo Picasso. Allà, i sota la influència dels poetes i escriptors surrealistes, va anar madurant el seu estil.
1921
A París treballa al taller de Pablo Gargallo, a la rue Blomet, 45. Aquest mateix any realitza la seva primera mostra individual a la capital francesa, a la Galerie La Licorne. Durant aquests anys coneix –i s’hi relaciona– André Masson, Antonin Artaud, Robert Desnos, Jean Dubuffet i Ernest Hemingway, qui li comprarà la Masia.
1926
Canvia de taller, ara a la rue Tourlaque, 22, de la Cité des Fusains.
1928
Realitza els primers collages objecte, titulats Ballarina espanyola. A Mont-roig pinta els Interiors holandesos. Aquest mateix any rep el seu primer reconeixement internacional, quan el Museu d’Art Modern de Nova York li compra dues de les seves obres.
1929
El 12 d’octubre es casa amb Pilar Juncosa, a Palma. Ambdós s’instal·len a París.
1930
Treballa en una sèrie de pintures d’estils desiguals. Segons ell, aquestes obres són un adéu, encara que temporal, a la pintura. Aquest any neix la seva única filla, Maria Dolors, a Barcelona.
1932
Mitjançant Joan Prats coneix Josep Lluís Sert. Decideix passar més temps a Barcelona i viu a la casa familiar on havia nascut. Aquí treballa en una sèrie d’objectes.
1933
Edició del primer llibre amb aiguaforts, Enfances, de George Hugnet.
1936
Comença una sèrie de 27 pintures sobre masonite. Arran de la Guerra Civil, Miró decideix quedar a París, on també van la seva dona i sa filla. Allà hi viuran fins al 1940.
1937
Realitza una gran pintura mural, El segador (pagès català en revolta), per al pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París, projectat per Josep Lluís Sert.
1939
A l’estiu deixa París i lloga una casa a Varengeville-sur-Mer, a Normandia.
1940
El gener comença una sèria de 23 aiguades, Constel·lacions, que continua a Palma i que acaba a Mont-roig el setembre de 1941. Al final del maig, l’exèrcit alemany bombardeja Normandia i Miró torna a l’Estat espanyol amb la seva família.
1941
Primera gran retrospectiva de Miró, al Museum of Modern Art de Nova York.
1944
Fa els primers treballs de ceràmica. S’edita la sèrie de cinquanta litografies conegudes com a Sèrie Barcelona.
1945
Primer any en què exposa la sèrie Constel·lacions, a la Pierre Mastisse Gallery a Nova York.
1947
Viatja per primer pic als EUA, on fa una pintura mural per al Gourmet Room del Terrace Plaza Hotel de Cincinnati.
1949
Durant dos anys alterna dos tipus de pintura: una de més reflexiva i una altra de més gestual i impulsiva.
1954
Guanya el gran premi de gravat de la Biennal de Venècia.
1956 Ven el pis del Crèdit i es trasllada definitivament a Palma, a Son Abrines, on s’ha fet construir una casa i un taller dissenyat per Josep Lluís Sert.
1958
Inauguren dos murals de la Unesco a París. Miró pinta a Palma els primers esbossos dels murals El Sol i La lluna, fets a Gallifa.
1961
Surt publicada la gran monografia de Miró, escrita per Jacques Dupin.
1962
Retrospectiva al Musée National d’Art Moderne de París.
1966
Crea les primeres escultures monumentals de broze, Ocell solar i Ocell llunar.
1967
Instal·lació del mural de ceràmica Guggenhem Museum de Nova York. Reconeixement d’Els poetes de Mallorca a Miró. El vol de l’alosa.
1968
Darrer viatge als Estats Units. És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Harvard. El 31 de desembre, Cort l’anomena fill adoptiu de Palma, coincidint amb el 75è aniversari de l’artista.
1976
Queda instal·lat el paviment de ceràmica al pla de l’Os, a la Rambla de Barcelona. Inauguració de la Fundació Joan Miró de Barcelona, amb una exposició de dibuixos, seleccionats del fons donat per l’artista.
1977
Miró crea un tapís monumental per a la National Gallery de Washington amb col·laboració de Josep Royo. Pinta el material escènic per a Mori el Merma.
1978
Amb motiu dels 85 anys de Miró, s’organitza a Palma una gran exposició antològica a la Llonja. El batle de Ciutat, Paulí Buchens, li imposa la Medalla d’or de la ciutat. Exposició retrospectiva al Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid. Estrena de Mori el Merma, al teatre Principal de Palma i al Liceu.
1979
És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
1980
El rei Joan Carles li lliura la Medalla d’Or de belles arts.
1981
Es constitueix la Fundació Pilar i Joan Miró, quan l’artista i la seva esposa, Pilar Juncosa, donen els quatre tallers en els quals Miró havia realitzat la seva tasca creativa d’ençà de 1956.
1982
Instal·lació de l’escultura Dona i ocell, al parc Joan Miró de Barcelona.
1983
Arreu del món se celebren diversos actes per brufar el norantè aniversari de Miró. Exposicions Joan Miró: A Ninetieth-Birthday Tribute, al Museu of Modern Art de Nova York; i Joan Miró: anys 20. Mutació de la realitat, a la Fundació Miró de Barcelona.
El 25 de desembre, Joan Miró mor a Palma i és enterrat al cementeri de Montjuïc.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Voldria fer l'afegitó que l'únic periodista-editor-empresari que li va fer costat a Joan Miró va ser Pere Serra, un home de combat que no creia en el dogmes dels crítics d'art. Gafim, Gaspar Sabater, Mascaró Pasarius, profetes falsos del devenir de l'art pictòric mai varen estar a l'alçada del moment històric que els hi va correspondre viure a Ciutat. Els són els culpables, a més dels canonges curtets de la Seu, que no hi hagi el mural somniat per Miró a la catedral, que hauria representat la baula de la cadena amb Gaudí. L'amistat de Miró amb Pere Serra queda palesa quan el pintor català universal va fer una caricatura del solleric mentre volava pel Polo Nord des de Nova York a Osaka. Don Joan considerava a Serra un turc i així el representa a la mentada caricatura, amb gorro "fez" i un peu cap a llevant i l'altre cap a ponent, volent significar el seu caminar desgarbat i que s'adapta a tots els temporals, quan convé recolçar la dreta o l'esquerra, sap fer-ho. Llàstima que aquest mateix Pere Serra consentís el seu patrocini a Pere Comas, Tomàs Monserrat, Joan Torres, Pere Prieto, Vicente Segura i Pep Roig, aquest que va fracassar amb la idea del Museu de l'Humor, que testificassin en fals testimoni (són el que són, uns falsaris impresentables) davant jutge en funcions de judici, per robar a favor de l'amo, una marca periodística, que tanmateix, periodísticament i burocràticamente només té un autor, com sap el Sindicat de Periodistes de Balears. Són els contrastes dels grans homes que saben comprar voluntats tèrboles d'homonets que encara (quina barra!) es diuen periodistes, propagadors de la mentida i de les mitges veritats de conveniència. Convè que la gent que llegeix diaris sàpiga que en el periodisme palmesà hi ha envejes, venjances i persones, és un dir, corruptes que poc els importa falsejar la veritat dels fets. Hi ha que dir que Pere Comas, va confesar que es varen posar d'acord, per perjudicar a la persona i els interessos, que no els hi caia bé i sentien animadversió per la persona i la seva petita obra, que havia de cobrar i els, mesquinets desgraciats d'esperit podrit, no el podien consentir. Quedi constància de la misèria humana dels citats com exemple de el que no ha de fer un periodista, per quedar bé en l'amo, que tira i arronsa els fils de les titelles. A Pere Serra, aquests botons de mostra, ara que té 80 anys, els he hauria d'esmenar, per no deixar en el dia de demà una imatge deplorable, de mafiòs de coll blanc, que utilitza els seus sicaris dòcils, sense personalitat, per linxar a qui té un drets morals, que la Justícia no podrà anular mitjançant sentències espùries, bordes, aconseguides emprant la mentida i la falsetat. Sobre la conducta de Pere Serra, defensant a Miró quan n'hi havia que deien que era tornar a les Coves d'Altamira, un 10.
Joan Miró i Ferrà era un enamorat de la Seu, on es seia a l'aguait de la posta de sol o de l'eixida, per veure la llum solar traspassà els vitrals on s'escolaven una paleta rica de colors únics, per un pintor. No era catòlic practicant, però reconeixia la grandiositat universal de les catedrals gòtiques, obres de maçons, amb tot l'encanteri que comporta. Ell no hauria faltat al respecte als catòlics, possantse com imatge de Déu, un sacrilegi de malnat per ofrendre a una fe, a un sentiment arrelat a la comunitat mallorquina. El bisbe Teodor, mal aconsellat i els crítics d'art dels periòdics palmesans que mai vàren saber interpretar aquest art universal, són els culpables que la Seu no tengui el mural imaginat per Miró...a més de franc. Comparin les misèries humanes, de la vida, d'aquesta catedral amb armaris, que 20 anys desprès utilitzaren un "chapero", per destruir la vida d'un prevere, que els hi podia fer competència a la Cúria pecadora, amb cartes signades pel bisbe a tots els diaris locals, demanan perdó, de la malifeta orquestada pels seus canonges i col.laboradors, que volien llevar-se d'enmig un sacerdot que feia nosa a l'escalafó. A Miró també li vàren barrar el pas.