Mort al Merma!

El capvespre d’ahir era un capvespre històric. Després de trenta anys voltant arreu del món, el Merma i el seu seguici de ministres tenien les hores comptades. Era el dia escollit perquè tant de "titella" acabàs a la foguera després de passejar el seu discurs dictatorial, arrogant i maliciós.

Era el punt final a un cicle que creà Joan Miró i Joan Baixas per "fer riota del poder, ridiculitzar-ne els excessos i la seva cort de ministres, banquers i cardenals".

Trenta anys després d’aquell històric i controvertit naixement al teatre Principal de Palma, el Merma retornà a Ciutat amb el seu Rolls Royce (per cert, amb matrícula de Madrid) per morir.

La cita dels ciutadans amb el Merma era a la plaça de Cort a les sis del capvespre. En un primer moment, el titella dictatorial no aconseguí arreplegar gaire públic, encara que els congregats hi anaven amb moltes ganes de gresca per donar el seu merescut al Merma per tants d’anys de malifetes. Fins i tot el nét de Miró, Joan Punyet, duia a la bossa alguns parells de sabatots per llançar-li a l’estil "Bush".

Però abans del judici final, Joan Baixas i Joan Miró tenien una carta preparada per al dictador. "Ha viscut 30 anys per places i teatres d’arreu del món. Ara ja no el volem més. No volem ninots ni mentiders amb corbates de seda", llegí el productor alemany Cees Mulderij davant el mateix Merma. "Volem pau, justícia i llibertat".

Just després, la cort de màscares i capgrossos inicià una passejada que recorregué alguns dels carrers més cèntrics de Palma i que animà que els ciutadans s’afegissin a la bulla. Aquesta acabà a la plaça Joan Carles I. El destí dels tres ministres i del Merma era clar: un gran caramull de llenya els estava esperant.

A poc a poc, els actors s’anaren desfent dels seus capgrossos per col·locar-los sobre el fogueró mentre el Merma desplegava una bandera verda i negra abans de reposar per sempre al capdamunt de la llenya. Aquell univers mironià s’havia apoderat de tots els presents en el recorregut i ara era a punt de desaparèixer per sempre més.

A les set i deu del capvespre el foc devorà els titelles. "Ja era hora que cremàssim el dictador, encara que qualque llàgrima ens ha sortit dels ulls", explicava Moisès Querald, un dels actors que encarva els ministres. "Tal vegada és la síndrome d’Estocolm, quan fa anys que el coneixes veus l’ésser humà que hi havia dins el Merma", afegí.

D’altres encara tenien en ment una possible resurrecció del dictador. "Tal vegada si Putin o Obama no fan les coses com cal, és possible que aquest personatge hagi de ressuscitar", explicava Cees Mulderij, que conegué l’obra de La Claca i el treball de Miró l’any 1978 al Liceu de Barcelona.

Però Joan Baixas ho tenia ben clar. "El retorn no és possible, tal vegada podrem trobar dictadors en altres galàxies o en altres mons, però el Merma no tornarà mai més".

Palma, doncs, fou la ciutat escollida per acomiadar aquest espectacle fascinant i singular que representa el costat més obscur del nostre món a través de la pantomima i els personatges mironians. El Merma ja no hi és, però pel món encara pasturen altres personatges dictatorials de la seva casta. Tant de bo que un dia poguem dir definitivament: "Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!".