“Les meves novel·les no són fetes per llegir al metro”

L’any 95 aquest llibre va passar desapercebut...

No és gaire comercial dir-ho, però va ser un fracàs gloriós. No va funcionar perquè no es va entendre el que era, un híbrid estrany. Tenia ganes de tornar-lo a publicar a veure si hi havia més sort.

Què ha canviat?

Crec que els gustos han evolucionat una mica. La idea del que és modern, per exemple, ha canviat. Ara la gent pot entendre millor el plantejament d’aquest llibre.

Vós i Hopper compartiu molts temes, començant per la soletat.

A mi m’ha interessat sempre el simbolisme. La figuració no és més que una excusa per parlar d’altres coses. Amb Hopper el que ell vol dir no s’esgota amb el que veim. No és tan important el que veim, sinó veure com pinta el silenci, la tristor, la soletat. I sí, són temes que sempre m’han interessat.

Les vostres novel·les sempre han sorprès.

La gent pensa que la novel·la és una sèrie de peripècies explicades amb un plantejament, nus i desenllaç. La idea de novel·la està associada als serials de la televisió: hi passen moltes coses i peripècies. Això no m’ha interessat mai i no ha de ser així. Jo intento explicar amb el mínim d’esdeveniments, no amb el màxim. Reduir les peripècies a la mínima expressió.

Sobretot al principi, experimentàveu molt amb la forma narrativa.

Sí. Als anys 80, jo cada setmana descobria el Mediterrani i la sopa d’all. Foren uns deu anys interessants, de preparació i formació. Després em vaig adonar que descobria moltes coses que feia segles que estaven descobertes i vaig fer una pausa de tres anys.

Quan va tornar a escriure, hi va haver un canvi.

Sí. A mar de lluna vaig deixar aquesta actitud de recerca sistemàtica per intentar construir una narrativa de la discreció i dels pocs elements, focalitzada en pocs personatges i on passin poques coses. Però no és literatura psicològica, sinó que intenta retratar l’ànima de les persones a través d’uns petits esdeveniments o d’un sistema de relacions.

A les vostres obres els personatges es troben en situacions difícils.

Tots ens hi trobem. I la felicitat en narrativa és avorrida. Només conec una novel·la que parla de la felicitat i que realment és preciosa; és Katia, de Tolstoi. Si hi ha un element dissortat o una preocupació dels personatge, dóna peu a un principi narratiu que funciona des d’Homer: vèncer una dificultat.

Sabeu que provocau molta angoixa en el lector?

La gent espera només coses agradables. Les meves novel·les no estan fetes per llegir al metro.

Què falta a aquests llibres ‘de metro’?

No és que els critiqui. Però quan un arquitecte fa un edifici, tu veus la decoració i l’interiorisme, però darrere hi ha tota una sèrie de càlculs que no es veuen, però que hi han de ser. I de vegades hi ha una concepció de l’art com un element purament decoratiu.

Fa un temps afirmàveu que només llegíeu els clàssics grecs...

Coses acabades de publicar no en llegesc. No tinc ganes d’entrar a la competició d’"has llegit la darrea novel·la...?". És com una cursa, i no dones a l’abast.

I autors balears?

A mi m’agradava molt Blai Bonet. Si ell fos francès, seria precursor del textualisme i seria venerable. Però tristament es parla més de Maria de la Pau Janer que de Blai Bonet, és una tragèdia. Alguna cosa està desenfocada...

I això per què passa?

Mira: quan tu et trobes malament, vols que et donin el millor medicament i que el metge sigui el millor. En canvi, quan compres una novel·la esperes que sigui un bruixot que et doni coses que no serveixen de res, però fan molt bona olor i et distreuen una mica. I no pot ser, perquè sinó la literatura només serveix per al divertiment.