“Si he d'oferir la veritat, m'he d'oferir a mi mateix a través dels meus poemes”

A edat de devuit anys vàreu publicar el primer llibre, però en vàreu estar devuit més per treure el segon. Sempre us ho pensau tant?
Cants d’arjau era el llibre d’adolescent. Jo, en comptes de guardar-ho dins un calaix, ho vaig mostrar a Lluís Massanet, que em va dur a veure Miquel Àngel Riera. Li agradà i el vaig publicar a la seva col·lecció. Ara bé, en conèixer persones com Blai Bonet o Benat Nadal, em vaig adonar que hi havia massa diferència entre ells i jo. Per això, vaig decidir escriure i deixar de banda la publicació. En aquells moments, publicar era molt fàcil.

Ara ens presentau Llunari, un llibre amb tres definicions possibles: calendari lunar, llibre màgic o taqueta blanca que es produeix dins l’ungla. Amb quina us quedau?
El meu és un llibre de màgia. És un llibre que intenta endevinar el futur, perquè la meva poesia tracta de l’ésser humà. Una altra accepció és que Llunari, llegit a l’inrevés, fa sortir el dimoni de dins. Això ja m’està bé. Al meu entendre, qualsevol poemari ha de fer sortir qualque cosa al lector, qualque sentiment de dedins.

Just en començar el llibre, parlau de laberints vitals. Com són els vostres laberints?
Hi ha dos tipus de laberints: els que hi ha per arribar als centres de les coses, i els que hi ha per sortir-ne. Els meus sempre són per arribar fins al fons. Són camins tortuosos que has de seguir per arribar a un objectiu: la veritat. El meu laberint és la vida, i això és l’únic que puc oferir. Els poemes són el meu punt de vista, la meva experiència personal. Tot està escrit, tot està dit: l’únic que canviam és com ho enfocam, com ho deim i quina és l’aportació personal del creador. Si he d’oferir la veritat, m’he d’oferir a mi mateix a través dels meus poemes.

Però aquesta realitat vostra és ben àmplia i diversa.
Hi parl de molts temes diferents: hi surten des de cowboys fins a fades. Hi surt tot un revolutum de temes que he aconseguit fer, per fer que sigui interessant i no cansar.

Us considerau una persona realita?
Bartomeu Fiol deia que les coses són com són, no com voldríem que fossin. Jo, el que faig en aquest llibre és constatar això, com crec jo que són les coses.

Sebastià Alzamora us definia, fa temps, com el poeta del coneixement. Hi estau d’acord?
Ho va dir per aquest tipus de poesia que faig de no parlar tant del jo ni de com em trob, sinó del que veig. La meva interpretació i la meva anàlisi són allò que oferesc al món. Com t’he dit, intent trobar quina és la veritat.

Ens falta saber la veritat, saber de les coses?
És molt positiu cercar la veritat. Jo sols puc mostrar el meu punt de vista i les reflexions que jo en trec, d’aquell moment. Si t’hi fixes, aquest llibre és un estil de confidència des de l’estupor. Una persona que veu un fet i el conta. Vull arribar a aquest estil molt planer, com si contassis una cosa a un amic.

Però tots tenen un rerefons?
Cada poema va per capes, com una ceba. Després d’una primera lectura, hi ha les claus perquè el lector que hi vulgui intervenir pugui trobar aquestes capes de l’interior.