“La cúpula fou una de les feines més complicades que he fet”

Com es desenvolupà la vostra feina a la cúpula al costat de Barceló?

Em vaig convertir en el seu braç dret tècnic, en un equip de 14 persones provinents de belles arts i restauradors. Al principi duia la coordinació general de tot, el que podríem denominar la producció: cercar pressuposts, proveïdors, distribuïdors. Després començà la recerca del material per fer el relleu, i diria que contactàrem amb totes les empreses i fabricants de plàstics del món. Tot això ho podríem resumir en la voluntat d’aconseguir que es plasmàs físicament la idea de Barceló.

Ell explicà que l’obra li causà molts de problemes. Com la recordau vós?

Sí que hi va haver problemes. Per exemple, al principi es feren unes proves amb pasta de paper i amb resina sintètica que no es prolongava: les estalactites més grosses s’havien d’armar i Barceló no volia res d’armat que fes la sensació de fals. Volia una cosa molt aleatòria, molt natural, i en això Miquel és molt estricte. Jo estava d’acord amb ell, necessitàvem una cosa lleugera i que es pogués allargar.

Com ho resolguéreu?

Quan trobàrem una resina epoxídica molt lleugera que s’aferra molt bé. Llavors, ell marcà sobre un plànol i sobre la cúpula on volia les estalactites més llargues i les més curtes. Això ho marcà amb bolles de colors que disparà amb una gran pistola. Estiguérem més d’un mes posant-hi estalactites.

Pareix que va ser difícil.

És un dels treballs més complicats que he fet i estic molt content del resultat aconseguit i de la qualitat extraordinària dels materials triats per Barceló.

Quins tipus de complicacions hi va haver?

La de trobar materials amb garanties de perdurabilitat, que fossin compatible amb els pigments i els colors. Aquest fou el criteri bàsic: la conservació de tot el conjunt, i per a això es feren moltes proves.

Què opinau del cost?

Ni m’ho plantejo, com tampoc em plantejo el que val un quadre de Barceló. Hem cercat dins els millors materials els més idonis, els de més qualitat, s’ha regatejat fins el darrer euro, vaig demanar molts de pressuposts i tot està arxivat. Jo vaig entregar a la Fundació OnuArt un informe de 80 pàgines i els annexos són gairebé 300. Passà que els polítics ho comunicaren malament, i els 20 milions foren per a tota la sala, no només per a la cúpula.

I què trobau de la polèmica que s’ha generat?

En aquest projecte tothom hi ha hagut d’estar molt ficat. Et fastigueja que et surtin amb tonteries, no em preocupen, és pura política.

Sereu vós el conservador de la cúpula?

Jo vaig fer unes recomanacions en les conclusions de l’informe. Per altra banda, seguim les recomanacions del Consell Internacional de Museus i les aplicàrem amb els enginyers que duien l’obra de la sala. D’aquesta manera, fins que no s’acabi l’obra i totes les instal·lacions de la sala, no ho sabrem.

Què pensàreu quan vàreu veure la cúpula acabada?

Em tremolaren les cames quan m’hi vaig col·locar davall, fou més interessant del que m’esperava. Va ser molt emocionant. Aquestes feines tan llargues representen molt d’esforç, tant físic com mental i moral. De vegades no hi veus la sortida, però la fase final ha resultat molt gratificant.