Joana NicolauGinebra19/11/08 0:00
TW
0

La portada de Le Monde dedicava ahir la foto central a Miquel Barceló per anunciar la inauguració de la seva "obra gegant" a Ginebra. En aquesta ciutat es fa clar amb pluja i fred. A l’ONU tot està a punt per a l’estrena. L’enorme edifici, propi de les primeres pel·lícules de la saga Bond, incrementa la seva seguretat. Entre els primers a entrar-hi hi ha l’autor de la remodelació de la sala XX, Miquel Barceló. En un país com Suïssa, caracteritzat pel civisme i per la diplomàcia, on no es permenten moltes estridències i on una carxofa, només una, costa un euro i un quilo de mandarines més de sis, estan acostumats a esdeveniments d’aquest tipus.

Lluny del revolt de gent que acompanya sempre els actes de la família reial a l’Estat espanyol, allà la seguretat gairebé no deixa notar la seva presència. Tant és així que un es pot perdre fàcilment per la complicada xarxa de passadissos d’aquest palau, tan descomunal com antiquat, desfasat i amb pocs mitjans tecnològics, sense que a ningú no li cridi l’atenció. Joan Carles i Sofia arriben amb minuts de retard i els convidats encara no s’han ni assegut. Emperò, tot just apareixen i el públic emmudeix i s’aixeca.

La visió és curiosíssima. S’hi observa des de Kofi Annan compartint banc amb Narcís Serra, avui president de Caixa Catalunya, fins a un sikh de l’Índia amb un llarguíssim bigot que s’embulla pel seu turbant, com també Fernando Alzamora de Sa Nostra i el galerista de l’artista Brono Bischofberger, que ahir no vestia de tirolès... Com digué el president espanyol en acabar la seva intervenció, "a l’ONU tots som iguals". I almenys ahir, així ho semblava. Encara que entre tots una persona estava especialment contenta: Francisca Artigues, mare de l’artista i qui l’inicià en la pintura. Avui ja no pinta. Ara, contà a tall d’anècdota, "ell li pinta les estovalles i ella les broda damunt". Tot un luxe.

Ahir rebé moltes felicitacions i les agraí amb gran cortesia en un dia de múltiples anècdotes. Una de les més destacades foren les reiterades ocasions en les quals el rei es referí al felanitxer com "Mikel", en euskera. No fou una, ni dues, ni tres. I això que ahir les Balears i també Catalunya hi varen ser especialment presents. La composició de Pau Casals El cant dels ocells va ajuntar sota la cúpula de Barceló l’art plàstic amb la sonoritat. Ho féu com a himne de l’ONU, encara que el Govern espanyol pareix que s’errà, ja que l’himne de les Nacions Unides sí que és del compositor català, però amb lletra de W.H. Auden. En defnitiva, un dia de moltes curiositats i aventura. Una de les principals va ser la impossibilitat de trobar en tot el mastodòntic edifici diplomàtic un endoll per connectar l’ordinador.