Ha fet córrer rius de tinta. La polèmica fins i tot arribà al debat dels pressuposts del Congrés dels Diputats pel seu elevat cost de vint milions d’euros. Ahir es féu la llum. A partir d’avui serà el pas del temps i el món el seu millor jutge. Els reis Joan Carles i Sofia inauguraren la remodelada sala dels Drets Humans i l’Aliança de Civilitzacions del palau de les Nacions a Ginebra. Ho feren acompanyats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon; president de la conferència Helvètica, Pascal Couchepin; el president espanyol, Rodríguez Zapatero; el ministre Moratinos i un llarg seguici de polítics, diplomàtics... fins a superar les poc més de 700 places que la sala té de capacitat.
En un discurs lleuger de contingut el rei posà especial èmfasi en la "indubtable bellesa i força expressiva" de la cúpula creada per Miquel Barceló i que articula la remodelació. Una "composició increïble per les seves formes suggerents i colors", que "ressalta de manera extraordinària el caràcter global". Molt més enllà anà el president Zapatero. En un discurs apassionat i entregat es referí a Barceló com el "nostre geni contemporani" i destacà que "ha creat un espai personalíssim i commovedor... una metàfora del món i la seva complexitat" i "una estructura pictòrica capaç d’interpel·lar el món".
En català
Fins a vuit intervencions precediren el descobriment de la placa inaugural de la sala. Entre les quals, només uns moments de distensió i Barceló també en fou el protagonista. El primer quan l’artista optà per presentar la seva obra llegint un petit text de manera continuada en tres idiomes. Primer en francès, després en català i finalment en castellà. Quan passà del francès al català, creà un problema a la traductora, que deixà de traduir després d’adonar-se que allò no era francès.
El segon moment de distensió es va veure durant l’emissió del vídeo documental que explica l’execució de l’obra. Durant el seu visionat fins i tot els reis no deixaven de soprendre’s i de somriure. Durant el seu discurs Joan Carles destacà que Barceló aconsegueix despertar en ells una "especial admiració" i ahir, durant la projecció, amb tota seguretat incrementaren aquest sentiment. La imatge que oferia l’artista, abillat com si fos un mecànic submarinista, patinant sobre ingents quantitats de pintura i armat amb una descomunal mànega disparant la pintura cap al sostre, mentre que una part substancial li queia a damunt, vertaderament oferí un moment tragicocòmic.
Com a curiositat, cal destacar que aquesta mànega amb la qual es dispararen la majoria dels 35.000 quilos de pigments que donen color a la cúpula fa part d’una maquinària industrial que s’emprà per injectar el ciment en el túnel de Montblanc. Trobar aquest sistema fou només un dels molts obstacles que tingué Barceló fins a trobar les solucions tècniques per crear l’obra. La intervenció requirí no només credibilitat, sinó també molt d’enginy industrial, com digué el ministre Moratinos. Ahir, una de les intervencions més esperades era la del titular d’Exteriors, que en aquesta ocasió no entrà en comparacions artístiques amb la capella Sixtina per centrar-se en l’aspecte simbòlic d’aquesta remodelada dependència que presentà com "el recinte de negociació més modern de totes les Nacions Unides". El secretari general de l’ONU posà punt i final als discursos, destacà el "tarannà tan singular de Miquel Barceló". A més, qualificà la seva obra d’"innovadora i radiant" i desitjà que sàpiga "despertar la imaginació de tots els delegats que hi tindran el seu lloc de treball".
De moment, ahir l’ocuparen un bon grup de notables empresaris espanyols, alguns dels quals són patricionadors de l’obra, i altres, segurament entre els quals s’espera trobar el finançament per aconseguir que el cost de la remodelació vagi a càrrec en un seixanta per cent de les entitats privades.
El dia de Barceló
Minuts abans de la inauguració l’artista manifestava estar més cansat que nerviós. "Havia dormit poc". Avui reconeixia que era un dia important per ell. La seva mare, la seva germana, la seva dona, els seus amics, vestint de gala, amics d’altres parts del món, el seu galerista Buno Bischofberger, directors de museus... i molts mallorquins li donaren suport aquest dia. Ahir el seu treball passava a ser patrimoni del món. Li ha costat. Aquesta obra l’ha posat a prova de bon de veres. Mentre l’observava no dubtava de dir que per ell "la pintura sempre és plena de dificultats", encara que en aquest cas han estat moltes, possiblement més tècniques que conceptuals. "Ha estat una obra molt experimental". No tenia matalàs, només un únic llenç de 1.400 metres quadrats.
La primera impressió quan un la veu per primera vegada és d’astorament per la seva immensitat. "Impressionant", com deia la seva mare, Francisca Artigues. En un primer moment ets incapaç d’assumir-la. L’àmbit de visió, malgrat estar a 14 metres d’altura, és inabastable. A poc a poc un comença a descobrir-la. A observar que és una de gran calat a la qual qualsevol fotografia només ofereix una visió molt parcial. Una obra viva, per veure en moviment, participar-ne i que recull a qui l’observa. Al poc temps, lluny de desconcertar, les seves grans dimensions i força colorista encaixen perfectament amb la sala. El seu equilibri queda perfectament proporcionat. La cúpula protagonitza la sala com un acompanyant de luxe sense destorbar en la seva funció. Ho fa, per una part com un mar en calma, amb summa placidesa, mentre que en el seu altre extrem ofereix força, inquietud, debat. Aquesta darrera part, la de major càrrega colorista, amb predomini de vermells i blaus, es troba a l’entrada de la sala, mentre que on es localitza la presidència es troba l’eix de màxima placidesa, del consens, de l’acord.
Delegació illenca
Cal destacar que va ser amb el president Francesc Antich i la resta de la delegació insular amb qui Miquel Barceló va compartir la major part del temps abans que s’iniciàs l’acte oficial. El president del Govern balear hi va tenir un lloc de preferència. Com va manifestar, el d’ahir era "un dia per estar-ne orgullosos" en haver aconseguit que "un mallorquí representi tot Espanya en una obra per a les Nacions Unides".
Al president, com a molts, les múltiples perspectives que ofereix la cúpula de Barceló ha estat el més sorprenent. Com la consellera de Cultura, Bárbara Galmés, que la qualificà de "fabulosa". Entre els convidats tampoc no varen faltar els empresaris que han aportat fons per a la realització, entre els quals es troben el president de Sa Nostra, Fernando Alzamora; María Antonia Barcelo i el seu espòs, Àlvaro Pacheco, en representació de Barceló Hoteles, totes empreses o entitats col·laboradores d’OnuArt. Hotetur, com a patró de la fundació Onuart, va estar representat pel seu director general, Enric Noguer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Barceló serà catala de Mallorca o el que vulgui, però té una projecció artística mundial i per tant hara feina per als que li paguin els doblers que demani, ja siguin de l'estat espanyol o de qualsevol altre (i ben que fa).No sé perquè es xerra d'expolis ni d'aprofitaments d'espanya. Quina beneitura!.A Ginebra ja és la cúpula i en la butxaca de Barceló ja són els doblers. Punt i pilota
Enhorabona Miquel! Primer te'n rigueres del capítol de la Seu i ara els ha tocat als de les NU, però com que tu ets un geni pots fer el que vulguis. Ja digué ib3 que eres un "pintor espanyol", un temps representaves la Generalitat a Kassel. Ja digueres tu que a estones eres espanyol i d'altre català, segons et convenia. D'això que has fet fer a una guarda de criadets, perquè tu crec que n'has feta poca, m'estim més no dir res. Altres persones sàvies com na Gambús i en Mesquida ja ens ho han explicat fil per randa.
Molt bé Miquel,!! Has recuperat un poc del que els espanyols ens han espoliat, ara a veure ai algú ensenya al rei dels espanyols com es pronuncia Miquel. I això que ell només ha estudiat en castellà.
Quanta hipocresia, senyors(-es), i quantes ganes de llevar-se el mort (o els morts) del damunt! Estic d'acord que és una suma ingent de doblers que es podrien haver dedicat a una altra cosa, com, per exemple, a projectes de solidaritat amb el tercer món. Però, realment, ho farieu vosaltres? Si ens posem a pensar una mica, si cada habitant de l'estat espanyol, aportàs 1 sol i minúscul €, sumariem 40M€ que es podrien invertir en projectes humanitaris. I quanta gent ho faria això? Només representa fumar un cigarro menys o no prendre el cafè durant un sol dia. Estic d'acord, també, que els doblers públics pertanyen a tots els ciutadans però, que passaria si enlloc d'aportar un 0,5% del PIB espanyol a l'ajuda al desenvolupament es dedicàs un 2%? Jo ho voldria ferm però i els altres, hi estarien d'acord? El país aniria una mica pitjor però, un altre país, podria amillorar notablement la seva situació. Tot és qüestió de tenir contents a tothom i, supòs, que els lobbis proart deuen estar ben satisfets d'aquesta millonaria inversió.
És una vergonya que es faci això amb doblers públics; es pot construir un hospital, un col·legi, es pot donar servei a les persones més necessitades, etc, Una vergonya tenir aquests governants (i els altres encara més) es mereixen una revolució.
Que vergüenza 20 millones de euros por eso, (aparte de que no sea feo). y para quien no lo vea: son 3 327 720 000 pesetas. TRES MIL TRESCIENTOS VEINTISIETE MILLONES SETECIENTAS VEINTE MIL PESETAS. Penoso y patético.
Xapó a Miquel Barceló pel seu èxit internacional sense parió, Xapó a que parli en català en el programa especial dedicat a la inauguració de la cúpula emés per la TVE2 i IB3, i que es presenti com a català de Mallorca. El que em treu de polleguera, però, és que tota aquesta creativitat i força mallorquina sigui aprofitada per l'Estat Espanyol i en particular pels seus actuals gestors polítics del PSOE, enemics de la nostra nació, cultura i identitat que saquejen sense aturall i es projecten internacionalment manllevant dobbers de fons destinats a fins benèfics de solidaritat amb el tercer món.
Miquel Àngel Buonarotti era de la Toscana. Miquel Barceló Artigues és de les Illes Balears. L´Art és patrimoni de la humanitat.
A mi, particularment, no m'agrada massa l'estil de'n Barceló, però lo que no m'agrada gens és l'hipocresia dels que critiquen els 20 milions d'euros que ha costat, i per contra, consideren molt natural que es paguin 60 milions per a un jugador de futbol.
Quina manera més beneita de barrinar nostres doblers en temps de crisis.