Un, dos, tres... somriu

Així, els platós de fotografia prenen una nova vida davant la càmera de Martínez. Són espais buits, inerts, quiets, sovint ostentosos i d’un aire kirsch a voltes inquietant. Espais que, enxampats fora del seu temps lògic, aquell en què una persona se situa davant per ser fotografiada, prenen una nova vida que ens parla molt de la manera de ser d’un país. "Em sorprenen molt els fons que tenen al Marroc. Llocs exòtics, jardins anglesos que falsegen un glamur al qual la gent no pot accedir.

És com si una fotografia amb un fons exòtic els permetés viatjar fins a aquest lloc", explica el fotògraf. Tanmateix, si bé algunes fotos mostren només l’espai retratable, n’hi ha moltes més en què Martínez obre pla i mostra els propis objectes de l’estudi: focus, llums, tamborets que semblen haver sortit d’un abocador i que en definitiva ens conten la realitat d’un país sense necessitat de fer-hi sortir la seva gent. "Els objectes –aclareix Martínez– de vegades poden parlar molt més que les persones. El fotògraf, per altra banda, està realitzant aquest dies una estada al Centre Cultural d’Andratx, on desenvolupa un treball sobre Palma.