“Mai no diria prou a pujar dalt de l'escenari”

A l’obra compartiu escenari amb una de les grans del teatre català, Emma Vilarasau, i encara que els dos teniu una llarga carrera professional és només la segona vegada que coincidiu a escena.
Sí, el primer pic fou a Paraules encadenades. La veritat és que ens compenetram molt bé. És una actriu que et fa fàcil treballar-hi perquè té una gran capacitat de concentració i de posar-se en situació, com també de transmetre aquestes qualitats als companys.

L’espectador us ha trobat en obres de gran format com Espectres i El mètode Grönholm i protagonitzant lectures dramatitzades. Quins papers us captiven?
Sempre m’he deixat guiar per la intuïció a l’hora d’escollir els papers i de moment no m’ha fallat gaire. Em decanto per personatges als quals tinc coses per aportar però és una feina que es fa una mica a cegues, sense saber si tindrà o no èxit.

Però no heu deixat mai de fer espectacles de petit format.
A les petites coses és on acostuma a haver-hi la innovació. Personalment els treballs de petit format els agafo com a experiment i exercici. És fent coses diferents quan pots enriquir la teva elasticitat.

El doblatge també requereix una elecció. Des de Russell Crowe fins a Daniel Craig duen la vostra veu, però la donau a qualsevol dels grans?
Quan m’encarreguen la tasca de doblar un personatge intento acostar-m’hi tant com puc. Hi ha actors a qui sempre poso veu, però estic obert a les sorpreses.

Abans de pujar als escenaris us vau iniciar en el món de la música amb l’orquestrina La Vallesana. Després de deu anys el cos us va dir prou. Avui, què deixaríeu de banda?
El grup era un hobby entre amics. Ara, dir prou a una feina no té gaire sentit. Mai no deixaria de pujar a un escenari o de fer doblatge. De fet, allò important no és el mitjà sinó la proposta en si el que m’atrau a continuar. Sóc una persona que viu al dia, no m’agrada planificar.