Arnau BusquetsPalma29/10/08 0:00
TW
0

Avui, l’hebreu és una de les llengües oficials a Israel, parlada per la majoria de la població i emprada tant en l’àmbit religiós com en l’estudi i la comunicació interpersonal. Tot i això, fa poc més de cent anys el seu ús es restringia als homes i a la litúrgia. Llavors, el sionisme el va recuperar i impulsar com a llengua del futur estat jueu. Això permeté que les dones el coneguessin i, així, van aparèixer les primeres poetesses que l’empraven per escriure. D’elles, en parlà ahir a Palma Raquel García Lozano, que pronuncià la conferència Les grans oblidades: poetesses jueves que escriuen en hebreu. García, que és professora titular de Literatura Hebrea Moderna i Contemporània a la Universitat Complutense de Madrid, vingué a Ciutat en el marc del cicle de conferències Dones jueves rellevants.

Al segle XIX, començà a desenvolupar-se la llengua i la literatura hebrees modernes. Això fou un context d’emigracions cap a eretz Israel (la terra d’Israel), que propicià un cert grau d’emancipació de les dones, fins llavors confinades a les tasques de casa. Així, cap als anys 20, sorgiren per primera vegada aquestes poetesses. La més destacada fou Rahel, la primera que va escriure en hebreu de manera continuada. Emigrà des de Rússia per viure a un Kibutzz (una comuna agrícola), on es treballava la terra i la llengua hebrea. Després de la Primera Guerra Mundial patí tuberculosi i el mal estat de salut li impedí fer feina al camp. Començà a escriure sobre "temes propers i d’àmbit reduït": amor, desamor, maternitat i amor a la terra.

Una mena de diari íntim de poesia molt senzilla i curta, en què no s’abandonava "certa submissió" als homes. Es va convertir en "una icona, un mite" amb gran repercussió, ja que representava tot allò que proclamava el moviment sionista. Altres poetesses no van tenir tanta sort, ja que a les seves obres es parlava d’una llibertat femenina més trencadora. Ester Raab i Yochevet Bat-Miram, avui dia valorades tant com Rahel, no van gaudir del mateix reconeixement perquè a les seves poesies la dona s’allunyava del rol tradicionalment establert. Es parlava de les seves passions i instints, fins i tot amb contingut eròtic.

Raab, per exemple, va publicar la seva primera obra als anys 30 i no en tornà a publicar cap fins als 60. "Van caure a l’oblit per reflectir una veu diferent i, fins fa poc, no han estat posades al lloc que mereixen", diu Raquel García. Leah Golberg, de la generació ‘modernista’ dels anys 40, fou la primera que se situà a la mateix altura que els homes. Tot i tractar els mateixos temes que les seves predecessores, ho féu amb un bagatge intel·lectual més gran que li donà la universitat.

Reticències

García reconeix que, "malgrat que s’estan fent molts esforços", els autors actuals que escriuen en hebreu són molt desconeguts a l’Estat i només arriben a sectors que hi estan especialment interessats. Segons ella, Espanya no coneix millor els escriptors israelians per "una certa reticència a tot allò que vingui d’Israel", present a tot Europa i més acusada aquí.