Música contemporània contra la destrucció del planeta

Damunt l’escenari hi haurà un violí, un violoncel, dos intèrprets, una ballarina, un cantaor flamenc, el cor de cambra Studium i un tècnic informàtic. De fet, aquest tècnic tindrà un paper central, ja que aquest "manifest escènic" no té diàlegs i les imatges que es projectaran seran un element clau per captar el sentit del que es vol transmetre.

Segons digué Aguiló, les actuacions estatals quant a conservació del medi ambient no són suficients per evitar els canvis en el clima, sinó que cal que cadascú en prengui consciència de manera individual. L’espectacle està dividit en quatre parts, cadascuna amb una ambientació particular. Així, la primera part representa la naturalesa en estat pur. La música que s’escolta (solos de violoncel, flauta) ens transmetrà una atmosfera inalterada, que es torna més vibrant a mesura que la vegetació va creixent.

A la segona part els espectadors percebran sons més mecànics, densos, que els han de recodar els "residus físics i mentals" que genera l’home. Després, els sons ètnics mostren la desertització del paisatge. Per acabar, el pessimista "final dràstic" es posarà de manifest amb la veu del cantaor, que va ser escollit per Aguiló perquè el seu cant "recorda un plor". Sens dubte, es presenta una visió pessimista i apocalíptica de la relació entre l’home i el seu entorn. La lletra del cor final ho diu tot: Misericòrdia no trobareu, si misericòrida no heu donat. Ara recolliu el fruit del que heu sembrat.