“La censura em considerà un ésser no apte per al cinema”

"Estrany" és l’adjectiu que empra Martín Patino per definir el seu film, una combinació de ficció i documental a partir de bandes sonores de l’època, i a ell mateix com a director. Una raresa que ve donada per les circumstàncies en les quals el director realitzà bona part de la seva filmografia, "sorgida d’una època difícil, contradictòria i terrible en plena oposició personal a la política dictatorial del moment", assenyalà. El director, que optà "per seguir els seus impulsos rebels" en l’època "més dura del franquisme", s’ha deixat sempre endur pels seus gustos "sense seguir els corrents de l’època. D’aquí que no hagi deixat mai de ser considerat un director estrany".

Cançons de guerra

Sense una productora a la seva esquena i amb la cruenta mirada de la censura de l’època, Martín Patino no veia fàcil dur al cinema "el que havia passat en aquest país durant la guerra civil, i que jo no havia viscut perquè era un nin que pertanyia a una família conservadora, de dretes i cristiana de Salamanca". La presa de consciència de la realitat política i social el va dur a la "idea de donar una visió del que havia passat en aquell Madrid generós, valent, roig i marxista". L’afany de conèixer i analitzar aquell país que no havia conegut personalment va dur el director a emprendre Canciones para después de una guerra, "un film que no sabia si s’arribaria a projectar mai, malgrat la certesa que el règim canviaria un dia o un altre a favor de la llibertat.

"Frívola, la versió lúdica del poble" és com defineix el director Canciones para después de una guerra, un film que analitza com la gent va poder sobreviure en aquella època. Mitjançant cançons populars, "aparentment ximples però plenes de significats interns", Martín Patino analitza l’Espanya de lapostguerra. "La mítica Tengo una vaca lechera està carregada d’inconformisme i ansietat, parla de la gana que es passava a l’època" , apuntà el director.

"Desnonat del cinema, anormal i indecent, sense mitjans", Patino veié que analitzant les cançons que cantava el poble podia donar una visió a l’espectador, i a ell mateix, del sentiment que es respirava en aquella època postbèl·lica. "Cada cançó té quelcom i vaig veure que cada tema deixava l’empremta d’una manera de ser i de sentir", matisà el director. La idea de Canciones para después de una guerra era clara però, com fer-ho? Com esquivar la censura? Un Patino sense més mitjans que les ganes de coneixement i de veritat es va dedicar a recollir restes de diferents films i documentals, "aquesta fou la matèria primera de la qual disposava". "La pel·lícula és una resta de restes", assegurà. "Així, trampejant, vaig recuperar l’esperit d’aquella època", afegí.

La recuperació i recollida de material fou molt més difícil del que a priori semblava, a causa d’una censura "encarregada de destruir informació i de ratllar discs". "El mític Rascayú va ser ratllat per un decret dels bisbes per considerar que la cançó atemptava contra els principis de la fe cristiana". El film marcà un abans i un després en la manera de treballar del director que, a partir d’aquesta producció, s’aficionà a visitar arxius i filmoteques per recollir material recuperable per contar altres històries. Així ho féu a El Verdugo.

Una vegada enllestit el film, calia presentar-lo en públic i, a l’hora de projectar-lo, "el rebuig era total" i, malgrat els esforços del director per camuflar qualsevol indici d’anifranquisme, "se li veia el llautó, la Policia la cercava i vaig haver d’amagar-la gairebé sota terra". Martín Patino fou qualificat de "mal espanyol" i molts dels censors es demanaven per què el director no estava engarjolat.

Contradiccions de la vida, una còpia de Canciones para después de una guerra quedà al Ministeri de Cinema i, després que Joan Carles I, príncep llavors, la veiés i la criticàs, demanà tornar-la a veure amb la seva esposa. "Els ministres demanaven veure el film perquè gaudien amb ell, però això m’ho comunicava el personal de l’arxiu", assegurava el director. Un pic superada la censura, en plena llibertat, Canciones para después de una guerra es repetia i omplia les sales de cinema de gom a gom.