“La cultura ha de ser com els líquids, s'ha de barrejar"

Per què no heu tornat a viure a Xile?
No és fàcil. Aquestes són les conseqüències de la dictadura. La vida es fa allà on ets, no pots viure sense estar actiu. Formes una família, tens fills. Després és difícil tornar. És la desintegració que va provocar la dictadura. Des del plebiscit que Pinochet va perdre el 1988, hem tornat molt a Xile, així que els llaços són molt fluids. Som acollits com si tots visquéssim allà.

Us entenen millor els països que han patit situacions similars a la xilena?
Hi ha quelcom d’universal en el que feim. La Cantata de Santa María de Iquique és un assaig universal. No només Xile ha viscut matances, genocidis i repressió. Espanya té una història dramàtica.

40 anys de reivindicació són molts...
Nosaltres som un grup musical. Abans del cop de Pinochet ja érem un grup i estàvem fent la cinquena gira per Europa! Teníem el mateix impuls de molts joves que entren a la música. Parlàvem de l’amor, ens preocupava tocar i cantar bé. Però després, havíem de respondre a l’esforç de llibertat del nostre poble! Grans noms com Pablo Neruda i Violeta Parra també tenien compromís amb els processos polítics esperançadors. L’art s’ha de comprometre amb els processos de democratització. Per això, Quilapayún feia camí amb Allende.

Què queda per fer?
Encara cal expandir la democràcia. Hi ha un dèficit democràtic molt profund. Les repressions van ser tremendament violentes a l’Argentina, l’Uruguai i Brasil. Xile té una constitució política feta durant la dictadura. S’hauria d’eliminar totalment. També falta donar dret de vot a tots els xilens que viuen a l’estranger, que sumen gairebé un milió de persones. La democràcia ha afavorit la llibertat, però encara hi ha molt per fer.

Continuau sent tant reivindicatius com sempre, idò.
Nosaltres som essencialment músics, el que cercam primer de tot és treballar amb l’acte artístic, amb la poesia. Però no podem ser indiferents a la realitat. Cal comprometre’s amb allò que és necessari.

Però les darreres cançons no són iguals que les que féreu fa 30 anys...
En el nostre darrer disc Siempre recapitulam el que som: els de sempre. Els que continuen creient que el somni és possible: que la poesia ens acompanyi en un món on la cultura tingui una posició predominant. Que la cultura no sigui només quelcom comercial.

Sou a Mallorca per defensar la unió de cultures.
La cultura ha de ser com els líquids, s’ha de barrejar. Hi ha un intercanvi espontani, involuntari. Quan ets immigrant t’adones que la teva pròpia cultura es va mesclant amb la que vas descobrint. Una mena de metamorfosi. Exiliar-se és traumàtic i finalment ja no tens un país a dins, sinó que n’hi tens dos. Ides del punt de vista social hi ha molt per fer, ja que hi ha fisonomies semblants a un gueto a moltes societats europees.

MallorcaMón intenta evitar això.
Aquesta trobada artística provoca una obertura. Treu de l’aïllament aquells que puguin trobar-s’hi. És un gran pont de comunicació. Aporta diàleg i això és molt important. És una prova de la força que té la cultura balear, que no es tanca en ella mateixa, sinó que s’obre i així aporta coses a les cultures que van arribant. Una cultura forta s’obre.