Vida extraòrdinaria...

Més enllà dels resultats teatrals, el teatre infantil, molt més que no l’adult, cal valorar-lo en primera instància per la reacció del públic. Si l’obra enganxa la canalla, ha complert amb el seu primer objectiu, que després s’ha de completar amb les qualitats escèniques, que mai no es poden descuidar, i amb un text que no confongui un nin amb un beneit. I en aquest sentit, Vida extraordinària d’Angeleta Bonnin funciona. El ball del pingüí, l’esprai reductor de persones, l’albatros imponent i la nina amb estora de gavines que conversen per sobre els niguls o el missatge ecologista, prou clar i senzill per a totes les edats, i no gens maniqueu ni demagògic sinó més aviat lògic, arriben, entretenen i convencen els infants, que així aprenen i es distreuen alhora. Un bon producte educatiu i divertit. I no caldria afegir gaire més, perquè aquesta era la seva intenció. Missió assolida, doncs. El que passa és que, tot i la seva eficàcia pedagògica i lúdica, cal incidir des d’una perspectiva purament teatral en certs desequilibris, que afecten principalment la dramatúrgia, que en alguns moments sembla construïda amb alguns retalls improvisats o capritxosos, que potser eren fins i tot prescindibles perquè returen més que no fan avançar el relat; i les interpretacions, magnífiques en alguns moments, però irregulars en el conjunt pel que fa al continu canvi de personatges, resolts amb dispar eficàcia pels actors, que semblen trobar-se més còmodes en uns que no en els altres. Cosa que es nota i afecta l’eficàcia dels diferents trams, encara que sempre dins dels marges de la correcció i la convicció. Sobretot als ulls del jovent, que a Vilafranca no es perderen detall de cap a cua de la funció.•