Botant baranes

La idea d’aquest "migmetratge" sorgí fa devers un any, quan vivien a França. Bruno es comprà una càmera de vídeo i pensaren de fer-hi "alguna cosa", segons afirma Max. "No sabíem si havia de ser una pel·lícula, un curt o què. Però volíem fer alguna cosa". Com és lògic, es tractaria d’un producte que s’adaptàs als seus mitjans. Quin era el pressupost? Zero euros. "Ho hem rodat tot sense gastar-hi ni un euro". Evidentment la càmera és cara, però no la compraren expressament per al curt i es desplaçaven fet autostop. I aquest pressupost (o la manca de pressupost) no es nota en el resultat final. "Fins i tot hi hem fet tràvelings emprant una planxa de fusta. Quan ho veus, ningú no diria que ho férem així", comenten.

No digas nada dura 32 minuts i explica la història d’un jove de 15 anys que no encaixa en la societat. Quan l’expulsen de l’institut, se’n va a viure a la muntanya amb la seva cussa. Max hi interpreta el protagonista, tres anys més jove que ell, però amb el mateix nom. La pregunta és fàcil: què hi ha d’autobiogràfic en la història? La resposta és curta: "n poc...".

Amb els patins a l’esquena

En el curt també hi surt un professor de l’IES Baltasar Porcel. Allà és on anaven a classe els Jubin abans de deixar els estudis. Amb vista al futur, tots dos tenen intenció de traslladar-se a Madrid per dedicar-se al cinema. Al germà gran li agradaria estudiar art dramàtic, i el menor voldira ser director de fotografia. Però de moment se’n van a l’estranger per practicar la seva altra afició: el patinatge agressiu, que aprofita els elements urbans (rampes, baranes, escales) per realitzar cabrioles i acrobàcies.

Els vídeos de de les seves peripècies es poden trobar fàcilment al YouTube. De fet, la tècnica necessària per editar el curt l’aconseguiren de manera autodidacta fent vídeos dels seus equilibris amb els patins. No han necessitat formació. El que els pugui faltar ho han suplit amb imaginació i iniciativa. D’això, no els en falta.