Garrick

Si ja no fan gols, ja no són bons. I ja em perdonaran el símil futbolístic de l’article, però en fan més que teatre i tot s’aferra. A més a més, crec que és prou il·lustratiu. Garrick és un espectacle molt fluix, i la gent reia per inèrcia i per una admiració adquirida en el passat que no es correspon als actuals mèrits de la companyia. El trio català es repeteix sense dissimular. Tant pel que fa la seva carismàtica i popular gesticulació com a les onomatopeies còmiques de tota la vida o l’estructura de l’espectacle, que és una successió de gags inconnexos, lligats únicament pel feble fil conductor de la rialla com a tema i no tan sols com a objectiu.

I el resultat és del tot irregular. Pobre en més d’un moment, encara que pugui resultar simpàtic per als nostàlgics (i consti que jo en som un d’ells). Només alguna ocurrència o algun fragment aïllat esdevé realment divertit, però no tant per l’enginy o l’encert còmic com per la complicitat enorme i espontània que destil·len entre ells els tres actors, que no en va duen tota la vida fent el mateix. Cosa bona en aquest sentit que comentem, però empobridora i reiterativa com a proposta artística.

El Tricicle té avui més ofici que no imaginació. No han evolucionat en tres dècades, i el críptic axioma aquell de renovar-se o morir comença a sobrevolar els seus espectacles com un mal auguri.