TW
0

Tot i que començà a publicar tard, no ha perdut el temps i ha aconseguit una fructífera col·lecció de textos, ja siguin poètics, narratius o assagístics. Sebastià Perelló (Costitx, 1963) fa relativament poc temps que s’ha endinsat en el món de les edicions i les vendes, encara que sí fa anys que llaura l’art de les lletres Ara presenta per primera vegada una novel·la, Pèls i senyals (Empúries), i espera que l’èxit que la precedeix no s’acabi.

Per què elegíreu el personatge de Felip Trobat per ser el protagonista del vostre llibre?
Vaig elegir Trobat perquè em servia per parlar del fet de viure en un lloc extremadament marginal per una banda i comunicada amb el món per l’altra; una illa com Mallorca.

Trobat expressa amb freqüència la seva ànsia de ser invisible. Heu tingut mai la mateixa sensació?
No és exactament una ànsia, jo crec que és més aviat la seva realitat. El personatge es mou en un món difús, entre l’aeroport i casa seva, i això el fa estar molt connectat i molt desconnectat alhora. Però no té res a veure amb la meva experiència personal, no és en cap cas un personatge autobiogràfic.M’interessava la barreja anodina de personatges superflus. En el nostre món hi ha una espècie de gran renouer de gent i enmig hi camina o deambula ell, quasi a la deriva. Aquesta és una manera de viure molt típica d’avui en dia, no només en l’àmbit local sinó arreu del món.

Al llibre s’utilitza molt la descripció, sobretot pel que fa als personatges. És un tret distintiu de la vostra obra?
El fet que no hi hagi diàlegs i de deixar en els ossets el que habitualment s’anomena argument o trama et deixa poc marge per actuar. Jo em vaig proposar una escriptura escatada, on l’element èpic no el formaven grans fets sinó el descarnament de la vida quotidiana. Per això la descripció era un dels pocs elements que podia utilitzar i el que, per altra banda, m’interessava utilitzar.

Pèls i senyals no té una trama definida, en aquest sentit podríem dir que el llibre està format per fragments. Quin n’és el fil conductor?
Em vaig imaginar el llibre com si fos una rapsòdia, és a dir una sèrie d’elements cosits. El fet que no hi hagi un argument no vol dir que no hi hagi una història, i aquesta és la que va unint els fragments en conglomerats i els dóna una aparença sòlida. Aquesta, però, només és la façana, quan un s’endinsa en els textos s’adona que són molt volàtils.

Pèls i senyals és la vostra primera novel·la, com ha estat l’experiència d’entrar en aquest gènere?
El text que volia escriure exigia que fos en format de novel·la. Al principi pensava en el text com un text llarg, sense catalogar-lo en un gènere concret, això ha vingut després. De fet, no sé si és exactament una novel·la, jo diria que és més l’estructura mínima d’una novel·la contemporània. En aquest sentit l’he volguda deixar en els ossets.