Elaine Lustig Cohen, entre NY i Galilea

Ningú no podria imaginar que aquella doneta menuda, riallera i d’edat avançada, però amb les idees molt clares i el cap en ple rendiment, que vengué a cercar-nos davant de l’església de Galilea, on estiueja des de fa més de quaranta anys, ha estat una de les figures de més renom dins el món del disseny gràfic nord-americà i ha exposat al Museu d’art modern de Nova York, en què féu l’anunci d’una mostra en homenatge a Mïes Vander Rohe, entre d’altres conquestes professionals.

En una casa amb un encant desbordant, "amb la primera piscina que hi va haver a Galilea", plena de literatura i d’art i decorada amb molt de gust, Elaine Lustig Cohen començà a relatar la seva experiència professional i l’origen dels seus vincles amb Mallorca, que daten des del 1963.

Abans de seure a la sala, presidida per un ordinador de darrera generació que Elaine, de vuitanta anys, empra amb extrema facilitat, l’artista mostrà orgullosa un muntatge que dóna la benvinguda a una de les habitacions amb aquestes paraules de Joan Miró: "No invent res, tot és aquí. Per això he de viure-hi". Davant d’aquesta frase, Elaine no es resisteix a esmentar la seva passió per la persona i obra de Miró a qui "no vaig voler conèixer perquè no hauria sabut què dir-li".

La dissenyadora gràfica

Quan Elaine Lustig Cohen arribà a l’Illa, fruit de la casualitat i d’unes vacances a prop de Barcelona, ja tenia una llarga trajectòria i una gran fama entre els professionals gràfics de Nova York. El seu primer i desaparegut marit, el llegendari dissenyador Alvin Lustig, "fou una gran ajuda per fer-me camí dins aquest món, complicat llavors per a una dona", assenyalà l’artista, que realitzà portades de llibres i anuncis al llarg de la seva etapa de dissenyadora gràfica.

Amb el pas del temps i potser influenciada pels aires de la serra de Tramuntana, on estiueja des del 1965 i que ha atret artistes de l’altura de Robert Graves, "a qui tampoc vaig voler conèixer per no semblar una aduladora més de les que ja tenia", Elaine va voler donar el salt cap a la pintura, "cosa gens fàcil, ja que els pintors miraven els dissenyadors amb un cert menyspreu".

Les primeres eleccions democràtiques espanyoles del 1978 foren un dels punts de partida de l’obra pictòrica de Lustig Cohen, que quedà "meravellada pels cartells electorals que penjaven als carrers, per la tipografia i pels colors", apuntà. Amb una esponja, l’artista desenganxava tota la propaganda que podia i després la retallava per crear collages originals i autèntiques obres d’art abstracte "irrepetibles en el temps: les eleccions posteriors i les horribles i brillants fotografies dels polítics fent propaganda electoral", assegurà amb tristesa. Així, després d’uns primers treballs "geomètrics, plans i colorits", l’artista s’entusiasmà amb les "manualitats polítiques".

De llavors ençà Elaine Lustig Cohen no ha aturat de fer feina. Entre les seves obres més destacades hi ha la que realitzà per anunciar al Museu d’art modern de Nova York una exposició de Mïes Vander Rohe, en què inclogué a més de diferents fragments de plans de la ciutat de Berlín, un plànol del seu refugi estiuenc de Galilea.

Composició i Bauhaus

El domini de la composició de l’artista queda palès en fer una ullada a les seves obres, en les quals també és present el seu amor per la tipografia, "deformació professional d’una estudiant de disseny", el constructivisme, el collage i l’escola Bauhaus.

L’artista no amaga les seves influències europees, a les quals ret homenatge amb treballs com Portrait series, un dels més recents on retrata els seus "artistes preferits dels anys 20", entre els quals anomenà Joan Miró, Piet Mondrian i Max Earns.

L’originalitat de Lustig Cohen sembla no tenir límits, prova d’això són "les darreres incorporacions de material que he fet a la meva obra", ni més ni manco que paper de vidre. Els més de quaranta estius a Galilea "han omplert de pau i tranquil·litat la meva vida i m’han donat temps per pintar", va indicar. A més a més, va assenyalar que "encara tinc alguna sèrie que mai ningú no ha vist en què barreig elements paisatgístics de Mallorca amb imatges religioses o bé personatges històrics com Sant Sebastià", on hi mescla la ironia, el sarcasme i també la serietat.

A mesura que passen els minuts de conversa, Elain ens aclareix la seva intenció de passar desapercebuda, "perquè som molt gelosa de la meva feina i no vull entrar dins el món de frivolitat en el qual sembla que ha entrat l’art". "La publicitat i la moda són avui dia el més important i jo no vull formar part d’aquest cercle", afegí.

Amb una gran calma, l’artista de Nova York es va acomiadar amb una afirmació: "ara el món va massa ràpidament" i un desig: "esper que l’illa de Mallorca no creixi més"