Molt a dir

Entre totes les seves activitats, destaca l’exposició Deixa’m que t’expliqui, en la qual 17 artistes, totes elles de sexe femení, poden parlar i contar-nos coses d’allò que més coneixen: la dona.

Elisabeth Sabala, Sandra López, Cristina Escape, Ana María Xiulin, Antònia Borràs, Aina Cifre, Marta Atanasova, Marisa Franco, Cristina Cebada, Clara Debil, Nuria Calavera, Rositsa Ivanova, Svetla Georgieva, Martina Vicenç, Kristh Duffield, Alicia Rey Gatoo, Tilda i Vincent Fouillat han plasmat la dona des de múltiples perspectives. la independència, la violència, la maternitat i la malaltia en són només alguns exemples.

La pollencina Aina Cifre, per exemple, presenta un tríptic de tres fotos amb el títol No tots els granots poden convertir-se en prínceps. "Tenia ganes de parlar de la realitat occidental. De com les dones ja no necessitam un home per tirar endavant", reconeix l’artista, que ha utilitzat la seva pròpia filla per dur a terme la instal·lació.

Una altra realitat, ben penosa i diferent, és la que ha volgut reflectir Antònia Borràs. Mitjançant una tècnica mixta, Borràs ens mostra una peculiar Monna Lisa amb un ull de vellut tot fent referència al maltractament que pateixen moltes dones per part dels homes. "Els artistes també tenim aquesta funció, la de denunciar a través de les nostres vies de comunicació", recordava Borràs.

Vincent Fouillat és l’únic home que ha estat capaç de colar-se en aquesta mostra eminentment femenina. Ho ha fet al costat de Martina Vicenç, amb qui presenta un conjunt de dues fotografies que representen les "dones guerreres". "Ens va cridar l’atenció el concepte de les dones que, en l’antiguitat, es llevaven un pit per tal de poder disparar millor amb l’arc i ens ha fet pensar en les dones guerreres que avui dia superen un càncer de pit", afegia Vicenç.

Aquestes tres mostres són només algunes de les propostes que, fins diumenge, es podran veure a Pollença. Pintura, gràfica, tèxtil, instal·lacions i fotografia per homenatjar un ser que, tal com defineix la il·lustradora Elisabeth Sabala, " pot semblar més vulnerable, més fràgil, pura sensibilitat i tendresa, però no per això és inferior. Aquesta tendresa i sensibilitat és un gran valor poc valorat i imprescindible que val la pena rehibindicar".