“Intent captar la quotidianitat”

"Richard Hawley cerca la bellesa en les seves composicions. El músic Xisco Carbonell comentava l’altre dia que estava encantat d’haver-lo descobert, perquè com Sufjan Stevens Hawley busseja per aquesta bellesa. Aquesta és la seva inspiració, ja sigui amb arranjaments orquestrals o amb la sobrietat d’una guitarra acústica. Allò més bo és que ho aconsegueix. Soni a pop, blues, rock & roll o folk, és un artesà de la cançó, dels sons i de les harmonies. Avui ho demostrarà al castell de Bellver a les 22 hores.

Des de la seva nominació als Mercury Prize britànics l’any 2007 pel seu darrer disc Lady’s Bridge, el fins llavors outsider ha despertat un gran interès més enllà de la premsa musical especialitzada. Té quatre discs en solitari i els dos darrers, Cole’s Corner (2005) i Lady’s Bridge, són autèntiques joies. És a dir, una carrera lenta però segura.

Richard Hawley començà el viatge musical fa devuit anys amb els Longpigs. Fou l’artista convidat en l’enregistrament de Pulp We love life i gira amb la gran banda de Sheffield. De fet, Steve Mackey i Jarvis Cocker són amics seus des de l’adolescència. A més, li proposaren incorporar-se al grup, però, segons explicà el mateix Mackey, "no ho vaig rebutjar. Volia sortir endavant tot sol. Fer feina sense les complicacions d’estar en una banda. Malgrat tot, som bons amics", explicà.

Aquesta amistat és ben fefaent, ja que Hawley va col·laborar en el primer disc en solitari de Jarvis Cocker, Jarvis (2006), i també ha treballat amb nombrosos grups. No obstant això, fou el 2001 quan el músic va decidir iniciar una carrera tot sol. "Era realment feliç tocant amb altres persones, però vaig sentir que, si no començava a fer qualque cosa en aquell moment, després ja seria vell. No volia mirar cap enrere i lamentar no haver plasmat les meves idees".

Va ser aleshores, quan Hawley tenia la revista musical Q-Special, que va realitzar una audició per tocar amb la banda de Morrisey. De cop i volta, explicà el crooner, va començàr a tocar One Night d’Elvis i Morrisey li cridà l’atenció. Hawley al·legà que podria ser útil per als cors, malgrat que el pacte no arribà a tancar-se.

De totes maneres, Hawley assegura que les seves lletres "intenten captar la quotidianitat", allò que també defineix com a "senzillesa". "La gent no m’impressiona amb la fama. No m’importa si és una celebritat o no, només si és una bona persona", manifestà.

Hawley demostra amb això que no és un músic carregat d’egocentrisme, que desitja la fama per sobre de qualsevol cosa. La seva ambició es troba en la música. En el concert d’avui a Bellver vendrà sense banda i amb ell acabarà la vuitena edició del Waiting for Waits.