Enric Vilanova: “Els nord-catalans prefereixen veure el Boss a Barcelona que no pas a París”

Amb Enric Vilanova (ERC), Catalunya i el català han entrat a la política francesa. Ho ha fet des de l’Ajuntament de Perpinyà i, de moment, des de l’oposició, però en una ciutat on hi ha dos equips de rugbi i on l’himne d’un és Els segadors i l’himne de l’altre és L’Estaca, tot és possible.

Perpinyà és un lloc d’aquells en què quan dius bon dia et responen bon dia?

Com a mallorquí del nord tenc l’obligació de dir-te que sí. Trobaràs gent que potser no et contestarà, altres que et diran bonjour i sí, n’hi haurà molts que et contestaran bon dia.

Però aquesta no és la sensació que té el visitant català el dia que va a Perpinyà.

Només cal gratar una mica per trobar la catalanitat, de la gent que el parla i de la gent que l’accepta. Nosaltres, per exemple, ens hem presentat sent el que som, un partit independentista, i ho hem fet sense cap dificultat malgrat els cànons tancats que hi ha a l’Estat francès. Els nostres companys de coalició, el Partit Socialista i el Partit Comunista, potser no ens entenen ideològicament, però saben que és una realitat social del país i que s’ha de respectar.

Això ja és una passa. Una altra seria l’entrada, aquest mateix dilluns, del Consell General dels Pirineus orientals a la Fundació Ramon Llul...

Sí, perquè ser català és una cosa normal i no hi ha qüestionament sobre això. Està clar que allò és Catalunya, que ens diem catalans i que parlam català, i això està assumit sense cap probrema. Un gran exemple en són els equips de rugbi, que juguen a lliga anglesa, tenen referents catalans i es manifesten amb banderes catalanes.

Però la majoria parlen francès.

Això per nosaltres no és cap problema.

Voleu dir que es pot ser català i parlar només francès?

Si passeges pel carrer veuràs gent que du inscrit a la camiseta, en francès, Orgullós de ser català. Pensa que hi ha una generació, la dels meus pares, en què parlar en català al carrer estava prohibit i això potser ha fet que hi hagués un buit lingüístic, però la gent continua sentint-se catalana.

Quines esperances heu posat en l’adhesió a la Fundació Ramon Llull?

Abans que projectar-nos, la nostra esperança és demostrar que som el que som. De dir, nosaltres som això. En el moment que saps qui ets et pots projectar cap a l’exterior.

Des de la Catalunya Nord, com es veu París?

La veritat és que no es veu gaire. No hi ha cap mena de lligams culturals, ni personals ni econòmics entre Perpinyà i els seus departaments del nord. Lligams que sí que hi ha amb les comarques del nord del Principat.

Si una persona de Perpinyà ha d’agafar un avió, on anirà?

Anirem a Girona, des d’on podem anar a qualevol lloc d’Europa.

I si, per exemple, hi ha un concert del Boss a Barcelona i un altre a París?

Les persones sempre se’n van a Barcelona, sense cap dubte.

I des de París com es veu la Catalunya Nord?

Per ells ni s’entén, ni es vol entendre, ni crec que es pugui entendre. Per ells no existim.