Viatjar al passat i tocar-lo amb la mà

Tot just fa un any que n’aparegué el primer volum, i ara ja podem trobar el tercer a les llibreries. És un recull descriptiu, detallista i molt visual de vint possessions, que s’afegeixen a les seixanta-cinc presentades a les dues publicacions precedents.

Segons Vibot, "totes les possessions tenen alguna cosa a dir", de manera que vol mostrar-ne el màxim nombre d’exemples. O el que és el mateix: formar-ne "un calidoscopi" com més ampli millor. Des d’aquesta perspectiva, recalca que no podem parlar de "millors ni pitjors, ja que això seria fer-ho amb un criteri passional i no científic". "El meu criteri és històric i patrimonial", afirma.

Planificació i recerca
Aquest tercer volum de l’antologia no perd llustre respecte dels anteriors, ben al contrari. Presenta més recerca i més interpretació per intentar que el lector pugui "tocar el passat amb els dits" a través de les explicacions. El llibre mostra finques d’arreu de l’Illa, de les quals onze són de municipis que no havien aparegut a la col·lecció. De cada una, l’autor n’explica la història i en fa una descripció acurada, tant dels elements arquitectònics com dels decoratius. Això, afegit a les fotografies, fetes per ell mateix, ajuda el lector a tornar vuit segles enrere, a través de les 357 intenses pàgines.

Vibot no dubta a afirmar que les possessions són "transcendentals per entendre la història de la nostra illa". Per ell, cal aproximar-s’hi amb una visió àmplia, evitant restringir en excés el que pot considerar-se una possessió. Mentre que alguns, segons explica, les defineixen com un "gran casal senyorial al mig del camp amb molta prestància", ell considera que el sedàs ha de ser més ample. Així, les descriu com una "explotació agrària d’una certa extensió, que l’amo explota a través d’un arrendament".

Tres tipus de possessions
Seguint el seu criteri, podem trobar tres tipus de possessions segons el propietari que tenien quan es construïren: l’alta noblesa, mà major (potents terratinents locals) o mà mitjana (que tenien propietats menors però "singulars"). Això vol dir que en trobarem de molt austeres, com ara la de Son Herevet, a Felanitx. Aquesta propietat, senzilla i essencialment agrícola, estava aferrada al poble, i per tant els propietaris no havien d’anar-hi a dormir. A l’altre extrem hi ha Son Marroig, a Deià, on vivia l’Arxiduc Lluís Salvador, exemple de "prestància total".

La seva fisonomia també variava molt d’acord amb la "conjuntura geogràfica". Així, les que es construïen en la línia de la costa estaven fortificades. La ubicació també era clau a l’hora d’organitzar-ne els terrenys, segons el que es podia conrear en cada zona de l’Illa: mentre que a la muntanya hi dominaven els grans olivars, al pla hi havia sobretot vinya i cereals.

De 1229 al segle XX
Com ens recorda Sebastià Riera en el pròleg del llibre, la història de les possessions començà amb la conquesta, pel rei Jaume I, de la Madina Mayurqa. L’Illa deixà de ser islàmica i s’incorporà a la Corona catalanoaragonesa i així hi començà una nova forma d’organització social i política. Amb el Llibre del Repartiment s’establí una divisió feudal del territori, que es repartí entre els nobles catalans de l’Illa.

Segons Vibot, el més remarcable és que aquesta estructura feudal es va mantenir durant segles: "va ultrapassar la Revolució Industrial i va arribar fins al segle XX. Fins abans de la Guerra Civil, el sistema era el mateix que en el segle XIII!".

En tot cas, les possessions han experimentat un canvi "molt profund" durant els darrers cinquanta anys. Fins al punt que algunes "les han transformades tant que ja no saps el que hi veus". Avui segons quines són conservades per les famílies, que n’han d’assumir l’elevat cost de restauració i manteniment. Per aquest motiu, moltes han acabat dedicades a la restauració i a l’hoteleria. Aquestes, val a dir-ho, són l’opció millor per a tots els qui vulguin viatjar al passat mallorquí i tocar-lo amb la mà.