Els intocables

Cada cop que arriba una nova pel·lícula sobre l’Holocaust pens en els comentaris que es suscitaren a la pell de brau quan varen sortir mitja dotzena de títols que parlaven de la Guerra Civil des del prisma que fins llavors ni tan sols estaven prohibides, per la senzilla raó que ningú no s’hauria atrevit mai a fer-ho, i tot d’una varen sortir un parell o tres de comentaris que deien que això era un tema obsolet, que ja estava bé, que no hi havia imaginació... I en canvi mai ningú no s’atreviria a dir el mateix del tema de què parlam i, per suposat, sempre en favor dels jueus. Aritmètica emocional no n’és cap excepció, però hi ha una frase del personatge que interpreta Christopher Plummer que ho resumeix tot, encara que no sigui ni definitiva ni definitòria del film de Paolo Bartzman. Diu a la dona, Susan Sarandon, una jueva que va estar en un camp de concentració: "Perquè mai no haurem patit tant com voltros, i el nostro sofriment serà sempre menor, mai no tenim dret d’estar fotuts, de queixar-nos de res". A mi, particularment, i vista la realitat entre palestins i israelians ja m’ha cansat una mica, perquè pens que un passat, sigui el que sigui, no ho justifica tot. Per una altra banda, la pel·lícula deixa molt per desitjar i mai no arriba a interessar. Se’n salven els protagonistes, perquè a tots els tenim en l’imaginari dels intocables. Susan Sarandon, Christopher Plummer, Max von Sydow i Gabriel Byrne. O no?

Per una altra banda, Hulk, que no fa gaire va tenir una primera versió cinematogràfica des de la sèrie de televisió, a càrrec d’Ang Lee, un altre intocable per mèrits propis, no cal dir-ho. Cinc anys després el francès Louis Leterrier, ajudant de Luc Besson, té la seva oportunitat a Hollywood, donant vida al famós monstre mutant, protagonitzat per Edward Norton. Només acció o com a mínim sense tantes pretensions, encara que la interpretació de Norton hi dóna un cop metafísic suficientment subtil perquè no sigui tan sols un escandall d’efectes especials. En definitiva, la pel·lícula ofereix una estona d’entreteniment al més pur estil de cinema d’acció contemporani, amb una bona mesura dels moments de reflexió i d’acció, i un final molt simpàtic, que serveix per llevar ferro i deixar l’espectador amb un somriure de complicitat i, sobretot, deixant-li clar el que pretenia, com el que també produeix veure en un cameo Lou Ferrigno, l’actor que interpretava el monstre a la pantalla petita.•