“Mai no em vaig plantejar el col·leccionisme com un negoci”

Vós sou dentista, quan comença la vostra relació amb l’art. Vingué de cop o és una cosa que ve de família?
Una part si que ve determinada pels gens però d’això a col·leccionar art contemporani, com és el meu cas, hi ha una gran diferència. Jo vaig estudiar medicina a Saragossa i després me’n vaig anar a Madrid a fer estomatologia. Fou aquí on vaig trobar un ambient cultural molt més intens i avançat del que jo podia trobar a Saragossa. Vaig començar a freqüentar museus, galeries i m’hi vaig anar enganxant de manera que, quan te n’adones, ja estàs del tot atrapada.

Recordau la primera obra que compràreu?
Era una obra d’un pintor que nomia José Caballero, i pertanyia al grup de La Barraca, amic d’Alberti, de Garcia Lorca i de tot el moviment d’aquella època. El quadre que jo vaig comprar era El andaluz perdido, de l’any 1966.

Sabíeu aleshores que aquest seria el principi, "d’una gran amistat"?
No ho vaig pensar però ho intuïa de manera inconscient. No el vaig comprar mirant si podia quedar bonic a la paret, sinó que ho vaig fer amb el sentit de la responsabilitat de tots els camins que se m’obrien en comprar aquell quadre.

El col·leccionisme s’entén com un negoci de compravenda?
Hi ha diferents enfocaments. Depèn de les personalitats de cada un. Jo vaig començar a comprar sense pensar si invertia bé o no. Mai no vaig pensar que després ho podria vendre a un preu major. Jo comprava perquè m’agrada, perquè m’emocionava el que veia.

Es necessita un poder adquisitiu molt alt per començar a fer una col·lecció, tal com vàreu fer vós de jove?
Jo sempre defens que tothom pot començar una col·lecció, cada un segons les seves possibilitats. Començar per obra menor, com ara la gràfica o d’artistes encara poc coneguts, i a poc a poc, anar ampliant paràmetres. Es pot fer una col·lecció bonica i senzilla sense gastar molts de doblers.

Fer costat als artistes joves sempre és un risc. Vos ha passat comprar obres d’artistes dels quals després no se n’ha sabut res més?
Evidentment que passa. Aquest és un dels reptes del col·leccionisme, poder comprar artistes emergents que després, encara que no arribin a ser noms famosos, només pel fet que t’hagin agradat i que hagin mogut la teva sensibilitat en un moment determinat, ja només per això són importants.

Dit això, quines serien les "joies de la corona" de la vostra col·lecció?
A mi m’agrada molt el dibuix i de tots ells n’hi ha de Le Corbusier, de Henry Moore o Sandro Chio... En dibuix tenc coses que m’encanten i sé cert que, posats a salvar, salvaria aquestes peces.

Des del passat mes de setembre, sou presidenta del Patronat del Reina Sofia. Quina és la vostra funció?
El Patronat és el filtre de totes les activitats que es plantegen en el museu. El gran motor és el director però totes les seves decisions han de passar pel Patronat.

I com vos agradaria que fos el Reina Sofia?
Ara mateix m’identific molt en la figura del nou director, Manuel Borja Villel i totes les modificacions que ha anat introduint. Téidees i criteris revolucionaris i a la vegada molt sòlids per començar a fer una transformació del museu.

Quan es parla d’art contemporani sempre es parla dels límits. A la darrera fira ARCO alguns qüestionaven si un munt de fems era art.
Jo crec que no n’ni ha, de límits. La revolució tecnològica és imparable, arribaran coses que en aquest moment ni ens imaginam.

Però vós la compraríeu, una bossa de fems?
Amb deixalles orgàniques, potser no. Però d’inorgàniques, per què no? No et pots quedar en el fet que és un sac de fems. Has de llegir què hi ha darrere, perquè hi pot haver una denúncia social, de comportament humà o dels governs que sí em poden semblar interessants.