TW
0

La nit més curta de l’any es convertí ahir en una de les més intenses. La tradició, la música i el foc s’entremesclaren al solstici d’estiu en una vetlada en què, com diu el costumari, "el sol surt ballant". A Palma, enguany no hi hagué concert a la platja, però no va ser necessari, perquè una gentada es congregà el capvespre al parc de la Mar per recuperar la tradicional nit de foc, anys després d’haver estar malmenada per les autoritats municipals. L’espectacle Myotragus de Tot Teatre va ser el protagonista de la vetlada amb el seu joc de foc, pirotècnia i percussió.

La festa començà a les set del capvespre amb el grup d’animació Els Xaranguitos. El seguiren el grup de ball de bot Xaloc, que animà el públic a "suar un poc més" després d’un dia de sol encès com el d’ahir. Gairebé un centenar de persones formaren rotlanes i fileres molt ben coordinades per delectar el públic amb les danses representatives de l’Illa.

La tradició donà el relleu al pregoner de la festa, el polifacètic Miquel Àngel Llonovoy, que sorprengué menuts i grans amb un monòleg irònic sobre la política dels darrers temps a l’Illa. Llonovoy, caracteritzat com el dimoni Llucifer, no en deixà passar ni una i repassà amb sarcasme els darrers escàndols polítics i empresarials "que ha acollit aquesta terra tan corrupta i podrida". Així, des de De Santos fins a Grande, les obres del metro, Air Berlin o les autopistes reberen la crítica d’un dimoni que ha trobat "una dura competència en aquesta illa". Llucifer clogué el seu pregó demanant justícia per a aquesta terra. Els aplaudiments i les rialles acomiadaren el còmic, que donà pas al gran espectacle de foc.

Quan faltava una hora i mitja per a l’hora bruixa, arribaren els dimonis i dimonions sortits del seu particular infern i obert a la màgia d’una nit com aquesta. Prop de trenta diables i músics feren dansar i escarrufar les més de cinc mil persones que es congregaren al parc de la Mar. L’espectacle Myotragus representa una nit en la qual els nostres avantpassats, amb la imaginació, feren sorgir de les tenebres els éssers mitològics, entre els quals la figura del dimoni.

Desmanegats, luxuriosos, seduint dones i homes, corrent i encisant el públic, aquests àngels rebels feren ballar la gent enmig de guspires de foc encès, desenes de turistes amb càmeres de fotos a la mà i més d’un espontani que fugia "cames ajudau-me" de les urpes de les bèsties ancestrals.Ja a partir de la mitjanit la música de Rock’n’Press i de Barrumbada féu allargar la vesprada, la més curta de l’any.

Ciutadella s’entrega a Sant Joan
Era la una del migdia, una hora abans del primer toc de flabiol i el cap de cantó del carrer Sant Jeroni i Sant Francesc, a cal Caixer Senyor, ja estava estibat. La gernació, davall un sol radiant, esperava l’arribada del flabioler victorejant les típiques cançons de Sant Joan. A la una i mitja va sortir el Caixer Senyor pel balcó, José María de Sintas Zaforteza, per saludar la multitud, i va ser rebut al crit de "Ciutadella, Ciutadella". Hi cabia poca gent als estrets carrers, que es varen omplir ràpidament. Malgrat tot, no hi va haver grans aglomeracions ni grans ensurts.

Eren les dues quan el flabioler, Sebastià Salort, arribà a cal Caixer Senyor, pel carrer de Sant Francesc. Salort deixà l’ase a les escales del palau i fou rebut pel Senyor. Tots els crits s’aturaren de cop i regnà el silenci. El flabioler, amb un to cerimoniós, després de donar la mà al Caixer Senyor digué: "Bones tardes, Senyor Caixer, em donau permís per començar el replec?", i tot d’una el Caixer Noble li contestà: "Podeu començar el replec de caixers i cavallers pels carrers de Ciutadella". El flabioler, visiblement emocionat, li respongué: "Així ho faré, per vós i per tots vosaltres que us estimau les festes de Ciutadella". I la gent va tornar a esclatar de cop, amb el cant de "Sí, sí, sí, Sant Joan es viu així".

Era l’inici d’una jornada que s’augurava llarga i on els protagonistes serien, sens dubte, els cavalls. A les sis del capvespre, engatats de festa, cavalls i santjoaners se citaren a la plaça del Born per viure el moment possiblement més intens i concorregut de Sant Joan. En pocs minuts, la colcada passà de la lenta desfilada davant els residents del Geriàtric municipal a la trepidant espectacularitat del primer caragol. Plena a vessar, la plaça esperava impacient l’arribada dels cavallers. Així que sonà el tambor i el flabiol, darrere se sentiren els "olés" continuats pels bots dels 113 cavalls. Tots passejant damunt l’estora d’arena i entre el nigul de pols que cobria, com un vel invisible, el centre històric de l’antiga ciutat senyorial.

Entrà el flabioler i, tot seguit, la resta de la comitiva. Camisetes de tot tipus i colors es mesclaven amb el negre de caixers, cavallers i cavalls, que botaven com un de sol encisats per la màgia del caragol i la calor sufocant.

Fou una hora de crineres al vent i esvalot col·lectiu. Un ball d’arronsades i pols compartit per més de vint mil persones, sota un sol esplendorós i temperatures properes als 30 graus. Gargamelles assedegades bevent glops de festa. Tants com bots de cavall i gins amb llimonada. Tants com ànimes santjoaneres fent-se presents a cada racó de la plaça. La màxima expressió de la paraula "festa".

Tampoc no faltà ahir la tradicional tirada d’avellanes. La guerra va ser oberta i la contramurada de la ciutat es va omplir de fruits secs voladors en un acte festiu i alegre. La tirada va començar quan els cavalls deixaren la plaça del Born per dirigir-se cap a l’ermita de Sant Joan de Missa.

Llavors la festa es desdoblà, entre la càlida quietud de l’ermita de Sant Joan i la bulla desfermada de la contramurada on es llançaren més de sis mil quilos d’avellanes que s’anaren acumulant al carrer com si fos una estora marró. Clovelles d’avellanes que els cavalls trepitjaren a sol post, abans de seguir la nit festiva a través dels carrerons de les Voltes i Santa Clara.