TW
0

Adam és un jove insegur capaç de fer qualsevol cosa per adaptar-se a les pretencions de la seva al·lota: canviar els seus hàbits, els seus costums, treure’s les ulleres, canviar-se la roba, el pentinat i fins i tot, operar-se el nas. Unes modificacions que, tot i ser símbol de perfecció per la seva al·lota, no acaben de convèncer els seus amics de tota la vida. Aquest és el punt de partida de La forma de les coses, l’obra de teatre escrita per Neil LaBute i que l’actor Julio Manrique, posat ara dins el rol de la direcció, dugué, amb molt bones crítiques, al Teatre Lliure de Barcelona. Ara, La forma de les coses viatja a Palma on, dijous, dissabte i diumenge, la sala petita del Principal acollirà aquesta comèdia irònica amb grans dosis de crítica social.

He vist per Youtube, aquest gran invent del segle XXI, algun trailer de la vostra obra. Em podeu confirmar que hi haurà sexe explícid?
No, de sexe no n’hi haurà massa. Algun bes o alguna escena de llit, però poca cosa. Però sí que és una obra molt fresca, perquè el text m’ho demanava i això, amb els decorats, amb el ritme o amb la música es nota molt.

És una obra jove, escrita per un esciptor relativament jove i dirigida per un al·lot jove com Julio Manrique. Quin és el seu autèntic missatge?
No és un missatge unívoc. Articula un discurs sobre els límits de l’art i també és una reflexió sobre el món de les aparences. De com estam sotmesos pel que diran de nosaltres. D’aquí ve el títol, perquè la forma de les coses no sempre relaten la veritat.

Quina és la peculiaritat de La forma de les coses de Julio Manrique, estrenada al Lliure el mes de febrer, amb The shape of things, l’original de LaBute?
M’he pres bastants llibertats respecte els diàlegs perquè tenia ganes que els actors es fessin més amb el seu personatge. D’aquesta obra, el mateix LaBute en féu una pel·lícula -Por amor al arte es digué en espanyol- que m’ha servit per complementar l’obra.

De fet, l’aspecte audiovisual és important dins l’obra?
Sí, els audiovisuals ens donen molt de joc. A Barcelona, per exemple, l’obra començava, a través d’un vídeo, al vestíbul del Teatre Lliure. Aquí a Mallorca aquest efecte no es veurà però no per això deixarà de ser interessant.

Vau començar en la direcció amb l’obra Els Boscos, de David Mamet. I continuau ara amb aquesta de Neil LaBute que és considerat, segons diuen, com el successor de Mamet. Què us atrau d’aquest teatre?
No és que tingui una especial predileccció pel teatre nord-americà. M’agraden aquests dos textos d’aquests dos autors. Crec que tenen en comú que oferiexen molt d’espais als actors. No són maniqueus, no jutgen els personatges i això és el que m’agrada.

Actor o director. Amb quina faceta us quedau?
Dirigint he gaudit molt i, de moment, res m’ha sortit rana. Sent actor he fet moltes coses i, en algunes altres també he gaudit molt, en d’altres no tant i algunes, gens. Esper poder seguir dirigint, de fet ja tinc algunes idees al cap, però sense deixar mai de ser actor.