Núria MartíPalma26/05/08 0:00
TW
2

De Normes n’hi ha moltes, però de nascudes a Mallorca, només n’hi ha una. Escrita per Bellini i estrenada a la Scala de Milà el 1831, aquesta òpera (una de les més difícils i complexes del bel canto) ha arribat al Principal i ho ha fet en una producció cent per cent autòctona. Amb la direcció escènica d’Alexander Herold, els escenaris de Teresa Matas, els vestuaris de Maria Miró i el disseny d’il·luminació de Toni Salom, Norma pren aquí unes noves connotacions capaces d’aportar, tal com digué Xisco Bonnín, "una injecció d’aire fresc" al món de l’òpera. "M’interessa oxigenar les produccions a través d’artistes que es mouen en altres disciplines", explicà Bonnín, que ha comptat amb l’experiència de l’artista Teresa Matas a l’hora de fer un decorat en què blanc, negre i vermell naveguen conjuntament per explicar una història de puresa, mentides i passions.

Una obra no gens fàcil. El mateix director d’escena, Alexander Herold, reconegué que "tots els directors tenim un baül ple d’obres que no volem fer mai. Norma n’és una. A la vegada, però, un pic acceptat el projecte, és un honor poder enfrontar-se a aquesta obra mestra".

I per fer-ho, el primer canvi circumstancial és desubicar-la. "He passat de la Gàl·lia a Petra, a Jordània, una ciutat que m’ha semblat molt més monumental", precisà Herold, que també creu que aquest canvi no afectarà l’essència de l’òpera: "No hem tocat ni una coma del text. I pel que fa a l’escenografia, jo n’assumesc el risc. No he vist mai una Norma que em convencés i jo he acceptat aquest repte".

Un repte que ha estat compartit entre tots els agents que han fet feina en aquest projecte tot dotant l’obra de Bellini d’un caràcter innovador i diferent a la resta.

Teresa Matas s’ha enfrontat per primera vegada a la creació d’un muntatge teatral. «No coneixia ni tan sols l’òpera i va ser a mesura que anava escoltant la música de Norma que anava dibuixant i ficant-me dins l’obra», assegura l’artista, que "sense trair el meu llenguatge" ha creat una escenografia marcada pels colors blanc, negre i vermell. "El director d’escena tenia molt clars aquests colors i això em va conquistar perquè són també els colors de la meva obra", admeté.

Negre perquè és de nit; blanc perquè és el color que simbolitza la puresa d’una sacerdotessa com Norma, i vermell perquè en el fons hi ha guerra, hi ha drama, hi ha sang i hi ha mort. Tres colors que també es veuen reflectits en la il·luminació, dissenyada per Toni Salom, que a més s’ha enfrontat per primer pic amb Norma tot cercant una "tonalitat freda d’acord als paràmetres marcats per la direcció escènica" amb un final que, gràcies a un joc de llum i ombres, "insinua molt més que no mostra".

Maria Pia
Però més enllà de l’escenografia i del muntatge, la Norma del Teatre Principal té un nom i aquest és el de Maria Pia, la cantant encarregada de realitzar un dels papers més difícils dins els registres de sopranos. "Norma ho té tot. És la quintaessència del bel canto. Tota una coloratura que va des de la més infinita dolçor fins a un dramatisme pur", confessa la cantant italiana.

I per vestir aquesta sumptuositat es necessita un vestuari d’acord a la seva monumentalitat. La responsable de dissenyar-lo ha estat Maria Miró, que té ja una llarga experiència dins el món de les arts escèniques i cinematogràfiques. «És un vestuari que marca jerarquies entre el poble, els soldats i la mateixa Norma", assenyala Miró, qui reconeix que "és un vestuari auster però a la vegada elegant i capaç d’omplir l’escenari". Miró ha estat qui ha dissenyat i coordinat tots els personatges de l’òpera encara que el vestuari, com ja s’acostuma fer en aquestes produccions, s’ha llogat a empreses externes.

La Norma del teatre Principal es completa amb la participació de l’Orquestra Simfònica de les Balears, dirigida pel jove José Miguel Pérez Sierra, el Cor de la Fundació Teatre Principal i els solistes Alberto Cupido, Geraldine Chauvet, Felipe Bou, Sandra Galiana i Marco Colombo.