Siwa, aquell paradís

El viatge em serví per conèixer Siwa i els seus voltants, com Maraki. Hi vaig tornar molts cops, a vegades cada cinc o sis mesos. Sempre havia «millorat», perquè hi descobria un nou hotel, una residència feta enmig de les palmeres i més vehicles que anaven a fer voltes per les dunes. A vegades t'oferien coses que potser venien de poc després que hi arribés Alexandre el Gran. També catifes, grans plats de fusta d'olivera, olles de fang que ja no s'empraven... La gent s'ho venia tot. Quan aparegueren els compradors, també les cases. Lola hi va arribar i, a pesar que només parlava castellà, en sis mesos va comprar una casa i la va convertir en habitable. Per si a les nits tenia por, va fer tracte amb un jove paleta perquè ell -o el seu germà- dormissin a la casa. Una casa des d'on es veia el sol ponent-se per damunt les dunes de la Gran Mar d'Arena.

Actualment faig un refugi amb publicacions que parlen de l'oasi. Fullejant un llibre de l'elegant Rosita Forbes (The Secret of the Sahara: Kufara, edició feta el 1921 a Nova York) puc contemplar imatges de Siwa de fa prop de noranta anys. De la mateixa dècada és un de G.E. Simpson (The Heart of Libya. The Siwa Oasis, its People, Customs and Sport, Londres, 1929), també amb fotos que fan enyorar. Robin Maugham va fer un llibre (Journey to Siwa, Nova York, 1950), amb fotografies de Dimitri Papadimou, on es veuen rastres, i rostres, que encara avui es poden trobar. Entre tants llibres, mai de mais no s'ha d'oblidar el de Jordi Esteva (Los oasis de Egipto, Lunwerg, 1995). Però qui deixà per escrit la seva millor, o més sexual, experiència del viatge a Siwa és Robin, el nebot de Somerset Maugham. Tot queda clar en el seu relat curt The Senussi Soldier. Siwa, l'oasi, el paradís, sempre està allà, al seu lloc. Esperant.