Flush, el ca poeta (1839)

La famosa poetessa romàntica Elizabeth Barret, aquell mes de maig de 1839, obsequiada amb un ca que ella, per la seva especial sensibilitat, arribaria a estimar com s'estima la més benvolguda persona. Ja deim que és una qüestió de sensibilitat molt pròpia dels artistes i que molta gent considera un punt exagerada. En aquells dies la literata britànica escrivia més que mai i les revistes acollien la seva producció. Per altra banda, una editorial nord-americana havia editat 1.500 exemplars del seu aplec de poemes. Aïllada en el camp després de la mort del seu germà, el seu conseller de tota la vida, era mostrada pels comentaristes del moment com «el rossinyol engabiat que millor cantava quan més llarg era el seu captiveri voluntari». S'havia imposat, per altra banda, una solitud que no despertava, precisament cap tipus d'eufòria. Però quan tot era tan depressiu va venir la petita alegria. La tendresa d'aquell animalet «intel·ligent i fidel». Nomia «Flush» i era un cocker vermellós, regal de la filla del doctor Mitford. Conta Frances Winwar, autor de l'obra The immortal lovers, que «Flush gaudia dels privilegis de la senyoreta Barret, la qual estimava follament aquell canet tan graciós i la gent trobava que el cocker amb els seus ulls daurats un poc sortits, el seu front alt i rodó i les seves orelles llargues, sedoses i penjants se semblava a ella. I encara que l'animal restava sempre a casa i no podia córrer per les marjades, rebia altres favors compensatoris. L'alimentaven amb els més saborosos plats que va aprendre de menjar amb la delicadesa d'una damisel·la romàntica, menyspreant això i acceptant allò altre. El formatge fresc, per exemple, només ho volia si la senyoreta Barret hi posava sal. Bevia aigua dins una ribella de rica ceràmica i la llet havia de tenir la quantitat de sucre que li agradava. El pare d'ella, el senyor Barret, entre mig enfadat i mig divertit deia que aquell animal era excessivament aviciat. I era que cap ca del món per la seva pròpia voluntat i instint podia ser tan semblant a una dona». El mimetisme. És veritat o és una il·lusió que molts de cans s'assemblen als seus amos? Tothom que la visitava advertia de seguida el que significava Flush per a la poetessa. Ella volia dir amb gestos i altres paraules que «qui em vulgui estimar haurà d'estimar també el meu canet». I això que Flush tenia també els seus defectes, volia mossegar les maneguetes de pell de la seva ama, tirava per terra les ampolles d'aigua de colònia i feia altres entremaliadures. Però era un personatge important en aquella casa i motiu d'inspiració per a la poetessa. Un company afalagador, omnipresent, de vegades còmic fins al punt de fer oblidar a la seva Elizabeth Barret que ens trobam a una vall de llàgrimes.